Un padrí a la Brigada Lincoln

Si al meu darrer article parlava sobre les preocupants simpaties d’una part del jovent cap a opcions diguem-ne neofeixistes, i de flirtejos –si més no en l’àmbit d’opinió– amb formes de govern autoritàries, avui miraré de compensar la balança amb un trosset de la història familiar. Una història descoberta fa just uns mesos, l’estiu passat, de la manera més casual i inesperada. És més aviat una part de la història, la del meu padrí per part de pare, Cristóbal Abril Viñas.

Del meu padrí, en sabíem ben poques coses. Era, com els meus pares, de Vilches (Jaén). Va morir fent feina a la mina el 1953, quan mon pare només tenia quatre anys i el meu oncle, uns pocs mesos, a causa d’un tros de metralla que li havia quedat al cap quan va combatre a l’Ebre, el 1937. Es va acubar, va caure al pou de la mina, i prou. Ja us podeu imaginar el que li degué costar a la meva padrina, amb dos infants, pobra i analfabeta, surar la família.

Han transcorregut només uns mesos d’ençà que un cosí meu, culejant per internet, va topar amb una cosa nova, que no era seva, sinó del padrí: una fitxa publicada pel grup de recerca de la Universitat de Barcelona sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT). Allà hi figurava el nom complet del padrí, amb la seva professió, treballador del camp, i la seva afiliació com a jornaler a la Confederació Nacional del Treball (CNT). La fitxa indicava, a més, que havia fet part de la XV Brigada, l’anomenada Brigada Lincoln, composada sobretot per nord-americans, però també per canadencs, britànics i irlandesos. Tot era per mi tan nou com sorprenent i, a continuació, les preguntes: per què no n’havíem sabut res fins ara? Què hi feia un al·lot –encara que a 20 anys en aquella època ja eres ben adult– d’un poble rural d’Andalusia a les Brigades Internacionals? 

Si no n’havíem sabut res, ha estat per dos motius. El primer, les polítiques de l’oblit forçat, que són les que s’han imposat des del 1939 en aquest país, amb l’excepció de les recents lleis de memòria, que les dretes consideren opcionals, fins i tot, prescindibles. El segon, que la meva padrina, que va morir fa pocs anys aquí a Mallorca, no va contar res, tal vegada per por o tal vegada perquè no ho sabia, ja que el meu padrí es duia devers deu anys amb ella, i es varen conèixer ja als anys quaranta del segle passat. Ni tan sols mon pare, el seu propi fill, no sabia res de tot això fins fa dos dies.

Hem anat recuperant la poca documentació que hem aconseguit a diferents arxius públics. Sabem que havia estat un membre actiu de la CNT, que durant la República va promoure la col·lectivització de terres al seu poble. Sabem que en allistar-se probablement va passar per Albacete, on s’havia establert la seu de les Brigades. Sabem que després de la guerra va acabar a la mina perquè Franco li va retirar la pensió de soldat republicà que li havia quedat per discapacitat després d’una ferida tan greu. Ara miram d’estirar diferents fils, fins i tot del llistat dels ferits de les Brigades amb qui va compartir hospital, el Federica Montseny, a Múrcia, fins ben entrat el 1938. A través de l’emblemàtica Abraham Lincoln Brigade Association (ALBA), que disposa de moltíssim de material d’arxiu gràfic i documental, miram de trobar com una agulla en un paller alguna foto fugaç del padrí, ferit a Quinto l'agost del 1937. No sabem si hi trobarem molt més, i potser el que hem trobat fins ara ja és molt. No ho sé, però fa ràbia no saber més i haver-ho sabut tan tard. Però també sent orgull.

Orgull perquè allò que sí que sabem és que fa prop d’un segle, joves d’arreu del món es varen prendre molt més seriosament que tots nosaltres avui dia l’amenaça que suposava i que suposa el feixisme. Molts varen travessar el món per defensar una causa, la de la II República, que es considerava un símbol per tal d’aturar l’avenç del feixisme a Europa, atès que Franco tenia el suport de Hitler i Mussolini. Mentre les potències “democràtiques” com França, Anglaterra i els Estats Units miraven cap a un altre costat, el jovent dels seus països es mobilitzava en solidaritat amb els demòcrates espanyols, i s’hi jugaven la vida. Altres, com el meu padrí, van defensar un altre món possible des de la lluita agrària –una de les principals amenaces al poder establert dels terratinents arreu del país– i quan varen haver d’anar al Front per lluitar per la democràcia i la justícia social ho feren.

Quan veiem com el nou feixisme s’instal·la als Estats Units d’Amèrica i imposa una acció al servei dels rics, el país d’on provenien molts dels joves de la Lincoln que s’hi jugaren la vida, més enllà de criticar Trump, seria un bon moment per recuperar aquell esperit internacionalista de les Brigades que no sé per quin motiu hem perdut quan més el necessitam. Tant per entendre el món com per canviar-lo.