Pactes: límits, possibilitats i contradiccions
Si el feixisme ha arribat a les institucions polítiques per la via dels vots, no ha estat només per les condicions objectives que han permès assolir importants quotes de poder a una ideologia negadora dels drets humans, sinó per la manera en què hem assumit que en política, com a la vida, tot val. Aquesta lògica, que va més enllà d’ideologies, duu a practicar el reduccionisme maquiavèl·lic que el fi justifica els mitjans, per molt que el fi es vesteixi de pàtria, de causa honorable o de simples misèries per tal de conquerir el poder. Si us hi fixau, la ficció (sobretot nord-americana), però no exclusivament, en va plena, de sèries on la gent és capaç de fer tota mena de maniobres per arribar a ocupar la Casa Blanca com a metàfora del poder polític a la modernitat.
Aquesta és l’explicació principal del que ha passat en aquests dies calorosos, en què ha arribat allò que era tan previsible com evitable: els pactes del PP amb l’extrema dreta, supervisats directament pel mascle alfa Santiago Abascal des de la capital del Regne, per no perdre ni un xic de pàtina patriòtica i ultra. És de veres una pena constatar que el partit més votat el 28-M, que s’hauria de caracteritzar per un cert centrisme i moderació, hagi rubricat un document de 110 'propostes', que van des de coses relativament concretes i contradictòries, com ara fomentar el turisme de creuers però alhora evitar la “sensació de saturació” del personal, a exabruptes diversos en nom de la unitat d’Espanya, la criminalització de les persones migrants i alguna il·legalitat manifesta.
Sempre podem pensar, i potser ho pensa la part contractant de la primera part, que tanmateix això és just un paper, i que, com passa massa sovint amb les paraules dels polítics, se l'enduu el vent. Que ja vindran l’acció i la gestió i es veurà que els aspectes més agressius del text no són aplicables. Ja sigui per una qüestió de respecte a l’estat de dret o perquè és obvi que algunes coses generaran tanta contestació social que no es podran aplicar sense un enorme cost polític i electoral.
Algunes propostes, com la subordinació de la llengua catalana amb propostes insultants com l’oficina de la llibertat lingüística, trenquen consensos vigents durant gairebé tota la democràcia, i atempten clarament contra un dels fonaments de la identitat dels illencs recollida a l’Estatut (llei orgànica de l’Estat, per cert). Un element fonamental de cohesió social i d’inclusió educativa que s’ha demostrat exitós si tenim en compte que som la regió de la UE amb major dinamisme sociodemogràfic. A més, plantejar el que es planteja, més enllà de la retòrica 'franquistoide', en un context de retrocés efectiu de l’ús social del català, és senzillament anunciar la seva aniquilació en el mitjà termini… Per què no ho posen directament, que es volen eliminar el català i el seu reconeixement? Punt 55: Aniquilar la llengua pròpia de les Illes Balears. Per què no dir la veritat?
Aquí, però no únicament, comencen les contradiccions que vull creure que afloraran en el transcurs de la legislatura si al PP li queda encara que sigui una miqueta de decència. Perquè, en realitat, amb Bauzá ja es va demostrar que ni tan sols amb majoria absoluta et pots permetre governar contra el poble en nom del poble “perquè t’han votat”. La democràcia, justament, no va d’imposar, sinó de dialogar, negociar i acordar, amb els socis i amb els adversaris, i amb el conjunt de la societat civil, que també és ben diversa i també fa possible la democràcia. Ara no sols no hi ha una majoria absoluta de ningú, sinó un pacte del PP amb un partit que fa servir els procediments democràtics per destruir la democràcia i la convivència.
Aquestes contradiccions s’estendran al terreny de drets socials com l’habitatge, on s’havia començat tímidament a rectificar el fracàs rotund de deixar en mans del mercat la provisió d’un dret bàsic. O als drets de les dones i la lluita contra una violència masclista que no sols existeix, sinó que ens deixa víctimes a diari. O a les persones LGTBI, que haurien de patir vergonya i no orgull, d’acord amb el partit ultra i els qui validen les seves propostes. O a les persones migrants sense papers, a qui volen privar, segons els signants, d’immerescudes ajudes… Supòs que quan parlen de màfies no es refereixen als empresaris que treuen profit de la seva situació administrativa. Per cert, com es menja això de demanar més finançament a un estat al qual vols retornar competències? Per aquesta lògica, els consells insulars, on sí que governarà Vox, haurien de desaparèixer, o no?
És cert que encara no han començat a governar, però el paper signat ja deixa ben clares les intencions. I les contradiccions. I aquí, afortunadament, una cosa és voler i una altra és poder. La democràcia va de contrapesos i, per responsabilitat, els haurem de fer valer a tot arreu, per tal de preservar allò que és de totes i allò que som.
