11/09/2021

OnlyFans fa de proxeneta

6 min

Vivim en un món configurat per la pornografia. Ja fa més de tres dècades que els investigadors demostren que insensibilitza els consumidors davant de la violència i difon mites sobre la violació i altres mentides sobre la sexualitat femenina. La pornografia es normalitza així a ella mateixa i esdevé cada dia més omnipresent, intrusiva i perillosa; ens embolcalla d’una manera cada vegada més íntima i modela la cultura perquè ni tan sols ens adonem del mal que fa.

Una de les proves d’aquest èxit és la insistència creixent dels mitjans de comunicació en aplicar la denominació “treballadors del sexe” a les persones utilitzades en l’àmbit de la prostitució i la pornografia. Però el que es fa a aquestes persones no té res a veure amb el sexe entès com a intimitat i reciprocitat, ni amb el treball entès com a productivitat i dignitat. Els supervivents de la prostitució la consideren una “violació en sèrie” i per això creuen que l’expressió “treball sexual” és una manipulació psicològica. Com escriuen dues supervivents, Evelina Giobbe i Vednita Carte: “Quan surt a la llum el que hi al darrere del «treball» de la prostitució, cau per terra qualsevol semblança amb una feina legítima. En poques paraules, tant si ets una prostituta de luxe com una puta que fa el carrer, quan tens una «cita» t’has d’agenollar o t’has d’ajeure i deixar que aquell home faci el que li doni la gana amb el teu cos. Paga precisament per a això. Fer veure que la prostitució és una feina com qualsevol altra faria riure si no fos un tema tan greu”.

L’expressió “treball sexual” implica que els que es prostitueixen ho fan voluntàriament i no perquè pràcticament no els queda més remei. Vol dir que no té res a veure amb la pobresa, el sensellarisme, els abusos sexuals durant la infància, el racisme, l’exclusió d’ocupacions remunerades o la desigualtat salarial. Vol dir que són el que la pornografia diu que són: només tenen un valor si es dediquen a aquesta activitat.

El poder de la pornografia es va tornar a posar de manifest el mes passat, quan OnlyFans, una xarxa social per subscripció amb seu a Londres, va anunciar que prohibiria els continguts “sexualment explícits” a la seva plataforma, però de sobte va fer marxa enrere enmig de les crítiques. Bloomberg News assenyalava en aquest sentit: “OnlyFans ha rebut elogis per oferir un lloc segur per fer la seva feina als que actuen en espectacles per a adults i als treballadors sexuals”. Segons l’ACLU (American Civil Liberties Union), una organització que des de fa molt de temps defensa la indústria pornogràfica: “Quan plataformes tecnològiques com OnlyFans s’erigeixen en àrbitres del que ha de ser un ciberdiscurs i una ciberactivitat acceptables, el que fan és estigmatitzar el treball sexual i contribuir a desprotegir els treballadors”. Però, ben al contrari, és la indústria del sexe la que deixa les dones desprotegides: el fet de legitimar l’abús sexual donant-li la consideració de feina fa que plataformes sexuals amb webcams, com OnlyFans, resultin especialment seductores per a la gent amb dificultats econòmiques.

La plataforma OnlyFans es va fer famosa durant la pandèmia, quan es va disparar la demanda de pornografia. La gent va començar a viure la vida a internet, va esclatar la violència domèstica, moltes més dones que homes van perdre els mitjans de supervivència econòmica i va créixer la desigualtat. OnlyFans, amb un tipus de pornografia basada en la prostitució soft a través d’internet, estava en bona posició per aprofitar aquestes dinàmiques.

OnlyFans ha sigut per a la pornografia convencional el que l’estriptis va ser per a la prostitució: una porta d’entrada; l’exhibició sexual amb un aïllament aparent que impedeix l’explotació del contacte directe, pell amb pell; una feina temporal per als acorralats econòmicament i amb poques alternatives. Ofereix a productors i consumidors una falsa il·lusió de seguretat i anonimat. Però les protestes per la prohibició anunciada van deixar clar que, en el món de la pornografia, només es ven bé el sexe explícit: sobretot el consum sexual de cossos feminitzats, normalment dones, gais o trans. Segons va comentar a The New York Times Dannii Harwood, el primer dels anomenats “creadors de continguts” d’OnlyFans: “Quan els subscriptors ho han vist tot, passen al creador següent”. La investigació empírica també ha corroborat aquesta dinàmica.

Per bé que OnlyFans afirma que va decidir imposar la prohibició ara retirada per complir la normativa de les empreses de targetes de crèdit que processen els pagaments, hi ha motius per pensar que la plataforma intentava avançar-se i evitar el que li va passar a Pornhub (li van tallar els pagaments amb targeta); potser haurien sortit a la llum les circumstàncies que condicionen les seves fantasies plenes de noietes (joventut, escassa capacitat d’administrar-se i pobresa, entre d’altres). Ja hi ha hagut acusacions de poc rigor en el control d’escenes d’incest, zoofília i abusos sexuals infantils. Una denúncia interposada fa poc a Corea al·legava que OnlyFans allotjava vídeos de menors. (OnlyFans afirma: “No tolerem cap infracció de la nostra normativa i a l’acte prenem mesures per defensar la seguretat dels nostres usuaris”.) No tenim manera de saber si hi ha proxenetes i traficants que recluten persones incautes, vulnerables o desesperades, o les coaccionen fora de la pantalla, ni si els confisquen o roben els ingressos, cosa típica en la indústria del sexe. OnlyFans es queda el 20% de totes les recaptacions: és la comissió d’un proxeneta.

En el debat sobre la prohibició anunciada i després retirada per OnlyFans no s’ha parlat de si ha sigut mai possible impedir l’aparició de menors d’edat a la plataforma. Potser sí en el cas dels nens prepúbers. Però gairebé tothom que hagi entrat en la pubertat es pot presentar com el que se’n diu un adult amb capacitat de consentiment sexual. La majoria de dones s’incorporen a la indústria del sexe quan són encara menors d’edat, perquè la seva vulnerabilitat és fonamental per al seu atractiu i, per tant, per al seu èxit al mercat. No podrem salvar els nens de l’explotació sexual mentre la pornografia estigui protegida i es toleri la prostitució dels adults, perquè és el mateix grup de persones en dos moments, de vegades només amb un dia de diferència, de vegades en el mateix instant: nens presentats com a adults, adults presentats com a nens.

Tampoc veiem en el debat cap mena de preocupació pels que han sigut forçats, explotats per proxenetes o enganyats, ni per aquells a qui han robat imatges íntimes. Bona part dels comentaris sobre la prohibició anunciada i retirada per OnlyFans es queixaven que el consumidor ha de tenir el dret a comprar el que el productor ha de tenir el dret a vendre. Mentrestant, però, les víctimes de coaccions, violacions, explotació i vigilància no tenen drets efectius per evitar que els comprin i els venguin contra la seva voluntat. Mentre totes aquestes víctimes no tinguin uns drets efectius i no es beneficiïn de la igualtat en matèria de sexe, ètnia i gènere, els supervivents dels abusos en aquestes plataformes -Pornhub, SeekingArrangement i altres de semblants- estaran exposats al robatori, la coacció i tota mena d’apropiació no autoritzada de la seva sexualitat.

Als EUA les normes i exempcions estatals reforcen la capacitat de la indústria del sexe per defugir les responsabilitats per les seves pràctiques explotadores. Els períodes de prescripció són massa curts per a moltes víctimes traumatitzades. Les exempcions de responsabilitat per a materials enviats de manera consensuada o distribuïts prèviament per algú converteixen en pràcticament inútils les lleis sobre la distribució no consentida d’imatges privades. Les lleis contra el deepfake o hipertrucatge tenen l’únic objectiu de protegir la persona que apareix falsament en un vídeo, sovint un famós, però no la que s’utilitza per tenir-hi relacions sexuals. Potser la falta d’eficàcia d’aquestes lleis ha tranquil·litzat OnlyFans i per això han decidit suspendre la prohibició anunciada.

Aquest any el senador californià Dave Cortese, de San José, a Silicon Valley, ha presentat un projecte de llei viable i eficaç que adapta els millors elements de les lleis de drets d’autor, difamació i tràfic d’éssers humans per solucionar aquest problema. Si s’aprovés, les víctimes del tràfic sexual per internet podrien presentar demandes de responsabilitat civil; això s’aplicaria a imatges sexuals o nus de menors, o a adults que han sigut víctimes de coacció, engany o robatoris. El traficant, tan bon punt rebés la notificació, hauria de retirar els materials o pagar 100.000 dòlars per cada dues hores que es mantinguessin accessibles en línia.

Aquesta llei es podria aprovar en qualsevol lloc. Totes les víctimes d’aquesta mena de tràfic sexual podrien presentar una demanda per aturar la creació o distribució de materials sense el seu permís. Els que suposadament es mouen en aquest espai en plena llibertat -com els “treballadors del sexe” d’OnlyFans, segons ens assegura amb insistència l’ofensiva periodística-, i els que ho fan sense llibertat, tindrien una autèntica protecció que constituiria una base real per a la seva pregonada llibertat d’acció i reduiria el poder de la pornografia per configurar el nostre món.

Copyright The New York Times

stats