Obsessió i consentiment
L’estrena de la pel·lícula Obsessió ha coincidit en el nostre racó del món amb una polèmica –sexual?– remarcable. Un polític de més de 30 anys ha estat finalment expulsat d’un partit polític nacionalpopulista, perquè manté relacions afectives amb una menor d’edat, per bé que la nena ja té 16 anys, la mínima per al consentiment sexual (recordem que abans era 14). Entre els dos hi havia una relació d’alumna-professor, fet que encara enterboleix més la cosa.
A les xarxes socials s’ha aixecat un rebombori tremend, motivat per la necessitat o no de posar-se com a societat enmig d’una relació d’aquest caire, o per si n’hi ha prou amb simplement cenyir-nos a la llei i donar per bo el vincle una vegada s’admet que el consentiment de la noia és vàlid. Però aquí hi ha una confusió de termes massa evident: la llei parla del consentiment sexual, i que les relacions a partir de llavors poden ser consentides i, per tant, deixa d’haver-hi delicte d’abusos. Però què té a veure això amb una relació? Fins i tot no sabem, ni tenim per què saber, si hi ha hagut mai sexe entre els dos, a banda de la història d’amor (“relació sentimental”, diu el professor en un comunicat públic) que ha motivat la samfaina.
Encara que puguem suposar que sí, el fet sexual passa a un segon terme, perquè el que interessa avaluar és fins a quin punt un home de més de 30 anys juga net quan entra sedueix una dona –dona?– tan jove, la qual a sobre ‘educava’. Posar-se a avaluar això no és de puritans ni d’estirats, ni de moralistes hereus de l’Església, la qual sempre ha casat la gent amb menys edat i tot. El tema és que l’amor pot ser molt bonic, però la vida és llarga, i tot allò que ens sembla amor, al final potser només és dependència emocional, i fins i tot abús, el qual, més enllà que sigui penalment reprimible, no pot deixar de veure’s quan les persones no són gaire conscients del que fan o senten. L’escriptora Vanessa Springora ha fet un llibre admirable sobre tot això (El consentiment); és la mateixa noia ‘enamorada’ qui després es gira cap a la societat i li demana: Per què m’ho vàreu permetre?
A la pel·lícula Obsessió, acabada d’estrenar, veiem una cosa similar: un noi fa que una noia s’enamori d’ell amb un conjur màgic, i a partir de llavors no se la pot treure de damunt. El film s’està convertint en un fenomen, i no m’estranya, perquè està magníficament rodat i interpretat, sobretot per l’actriu (Inde Navarrete) que fa de noia ‘enamorada’. La consumació del somni sexoafectiu del jove babau es transforma en una història de terror majúscul, perquè no hi ha res més paorós que un amor forçat. O que un amor vertader en un món on ja no té lloc, o quan l’enamorat no sap estar a l’altura del que se li dona. N’hi ha que han volgut veure en la pel·lícula també una al·legoria del consentiment forçat, o d’aquelles relacions basades en l’engany, o de la dependència emocional dels amors joves, que sempre són dolorosament malaltissos. I qui és el monstre, llavors, la noia fatalment ‘enamorada’ o qui ha forçat aquest amor amb males arts?