23/04/2021

Les novetats

L’arribada de Sant Jordi va sempre acompanyada d’una profusió de novetats que inunden les llibreries, també en temps de pandèmia. Sembla, pel que es diu des del sector, que el covid no ha fet caure gaire el consum de llibres, i que fins i tot se n’estan venent més que en d’altres anys més salutífers. Les restriccions a la mobilitat potser han fet que la gent tingui més temps –o ganes– de llegir, o que simplement tingui més diners per gastar en aquestes belles capsetes pintades que són els llibres, ara que no es pot viatjar o sortir a sopar a fora.

Comprar llibres no vol dir llegir-los, és ben cert. I l’oferta és tan abundant i sovint llaminera que hom pot acabar desertant, abassegat davant tanta d’opció aparentment memorable. Sembla que tot és boníssim, i que tot llibre t’ha de canviar la vida. Qui no ve acompanyat d’un premi Nobel té un Pulitzer, un Goncourt, un premi Ciutat d’Allà o d’Aquí o el reconeixement (sempre “unànime”) de la crítica, el públic, una sèrie que s’hi bassa i ara està en boca de tothom, o l’aval d’alguna eminència més o menys encorbatada. Proliferen les llistes de llibres recomanats, i tothom surt i compra i llegeix i la setmana vinent surten més llibres nous, també fantàsticament llegidors, etc. Arriba un punt en què tot això, que hauria de ser celebrat com una festa de la cultura i la difusió comercial del millor que tenim, agafa un aire estrany, gairebé de farsa o de campi qui pugui. La cultura també és un negoci, i està bé que sigui tractada així en alguns punts, perquè tots plegats necessitem viure i s’ha de fer bullir l’olla. Però es pot acabar caient en una actitud que poc té a veure amb allò que de veres els llibres promouen. Parlar de llibres com qui parla de futbol o de moda o de política, amb el mateix frenesí, frivolitat i buidor –cromos–, potser és no haver entès gaire el que de veritat hi ha en joc en la cultura. I s’acaba parlant tant del llibre del senyor de la tele que de l’última obra de l’escriptora amb cinquanta anys de carrera i obra traduïda a quaranta llengües. Al meu parer, és ben trist que un llibre que va sortir fa sis o set mesos, per exemple, ja sigui obsolet –perquè se’n va parlar, i es va provar de vendre, amb més o menys fortuna– en arribar a l’abril. I que tothom hagi interioritzat que sigui així, que no s’hi pot fer més, que s’ha de fer girar la roda –i que atenció al que ens acaba d’arribar ara, mireu!–, és una mica marejador, i trist.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha llibres, així, que surten i ningú no en parla. Un traductor m’ho deia l’altre dia: una novel·la molt celebrada als Estats Units va sortir aquí sense que ningú en fes ni el més mínim esment, ni se’n publiqués una sola crítica, ni gairebé cap notícia, tot confós en el devessall de coses noves, interessants i cridaneres que no deixen d’arribar davant de l’estupefacta meravella –o ja indiferència– de gairebé tothom. Qualsevol llibre, per bo que sigui, és un llibre més; fins i tot sembla que, des que manegem així la cultura, res agafa la categoria d’obra de “culte”. Tot és una cosa més, un altre reclam que gira en el calidoscopi. Què hi ha de nou, avui?

Melcior Comes és escriptor