29/05/2023

La novetat és l'odi

2 min
El líder de l'extrema dreta a les Balears, Jorge Campos, durant la campanya electora.

La nit de les eleccions, cap a mitjanit, en un pàrquing del centre de Palma, tres homes amb acreditacions d'apoderats del PP penjades al coll s'acostaven a la màquina per pagar el tiquet. Un deia als altres: “Ara l'important és que hem tret defora aquesta puta escòria”. Tenien una seixantena d'anys, anaven grassos i ben vestits. L'anècdota és real.

El PP ha governat Balears en anteriors ocasions i sabem bé com és. Aquesta vegada, però, ve de bracet i en competició —les dues coses a la vegada— amb Vox. I l'argument que els uneix, i entorn del qual competeixen, no és altre que l'odi, que és un material habitual en el discurs i la projecció pública de Vox, però que el PP, tradicionalment, intentava contenir (amb desigual fortuna, tot sigui dit). De fet, la contenció pepera era la base damunt la qual l'espanyolisme benpensant va sostenir durant molts d'anys allò que Espanya no tenia extrema dreta. “En va quedar immunitzada amb la dictadura”, arribaven a sostenir, amb un somriure.

Per descomptat que n'hi havia, d'extrema dreta, però estava integrada dins el PP. Per arribar a emergir i tenir una marca pròpia i consolidada com Vox, aquesta extrema dreta ultranacionalista ha fet un llarg camí, que inclou el naixement, auge, caiguda i desaparició de Ciutadans, que va ser la primera formació a convertir l'odi en un punt clau de l'agenda política. Sobretot durant l'etapa d'Albert Rivera, l'odi es va convertir en un argument jurídic i polític: el delicte d'odi va ser degudament tergiversat, i de ser una mesura per protegir minories va passar a ser una arma per perseguir opinions dissidents contra la unitat d'Espanya. Va inspirar la redacció de la llei mordassa, que el govern de Pedro Sánchez no haurà arribat a derogar.

Així hem arribat fins avui, amb l'odi incrustat, com dèiem, al mig del discurs del partit amb el qual ha de pactar el PP per formar governs, perquè el PP tampoc ja no pot pactar amb ningú més. Com tots els partits d'extrema dreta, Vox predica idees estrafolàries, en forma de negacionismes diversos: darrerament, des de les seves files es propaga la història dels avions que ens sulfaten des del cel i provoquen la sequera, com abans havien negat l'eficàcia de les vacunes anticoronavirus i fins i tot l'existència de la pandèmia. El seu discurs és irracional, com l'odi mateix, i identifica fàcilment enemics com ara els ecologistes, les feministes, els catalans, els migrants o els etarres, no necessàriament per aquest ordre. Tenen blancs fàcils, com la llengua catalana, la igualtat de gènere o el canvi climàtic. Quan governin, la competició del PP amb el seu soci per ocupar la centralitat de l'odi no minvarà: al contrari, previsiblement es tornarà més renouera. La tendència a polaritzar qualsevol debat en extrems sovint absurds es farà encara més habitual, perquè les polèmiques buides i escandaloses, preferiblement obscenes, tapen bé el desgovern i la corrupció (vegeu el cas d'Ayuso a Madrid). Tot plegat es paga amb involució, degradació de la convivència i fractura social.

stats