Noves i velles vides

1. Soroll. Comencem pel que és més banal. L’enrenou que ha provocat Feijóo en incorporar al seu discurs el tema tabú de la dreta: l’indult a Puigdemont i companyia, que ha donat peu a un concert de politiqueria barata, els socialistes intentant capitalitzar l’exabrupte i el PP mirant d'apagar un foc que desperta molts fantasmes. I, tanmateix, la sortida de to de Feijóo té una explicació bastant elemental. Cada dia és més evident que demonitzar Sánchez per pactar amb els independentistes no és suficient per construir una alternativa política efectiva, amb poder d’atracció més enllà del tàndem PP-Vox. La imatge de Feijóo s’ha anat fent petita. Després de tants mesos a pinyó fix ja no parla, sinó que s’empatolla. I més encara quan les alarmes apocalíptiques que ell assenyalava cada cop queden més lluny d’una realitat catalana que ja està tancant el parèntesi obert el 2017.

El soroll serveix per maniobrar en un moment excepcional, però fer-ne la manera d’estar al món quan l’alarma no es correspon amb la realitat acaba desdibuixant qui el practica. Sembla que Feijóo s’ha adonat que estava a punt de fer un Casado. Al PP ja hi ha qui ha perdut la paciència i qui pensa que s’acosta l’hora del relleu per afrontar el moment que s’obrirà després de l’amnistia. Feijóo ha volgut fer-nos saber que ell també era capaç de pactar amb el dimoni per poder governar, que les aliances de risc per aconseguir el poder no són vici exclusiu de Sánchez. És evident que per construir una majoria parlamentària el PP no en té prou amb entregar-se a Vox, necessita Junts i el PNB. Amb els bascos no hi ha problema. El pragmatisme és la seva essència. I qui guanyi unes eleccions els tindrà segur si li prometen el que demanin, amb l’avantatge que, en ser Euskadi més petitet, la factura pot ser més baixa. I tothom sap que Junts, tard o d’hora, tornarà a anar a parar a l’espai de la dreta. De fet, ja ni Puigdemont se n'amaga.

Un cop assolida l’amnistia, el destí de Junts estarà marcat pels seus orígens: la dreta nacional catalana. I, de fet, una part dels poders econòmics locals ja fa temps que l’esperen. El problema és que no està clar ara mateix que Junts tingui algú amb l’autoritat que tenia el president Pujol per fer empassar al seu electorat el que toqui a cada moment. Ara amb uns ara amb els altres, segons convingui. Feijóo ha trigat a fer-se càrrec d’aquesta realitat. I és probable que es desperti tard, quan a casa seva ja el donin per amortitzat.

2. Artificial. L’altre tema d’aquests dies és la revolta de la pagesia, el malestar del camp, fruit d’una mutació del capitalisme que “la política no governa”. L'expressió és de Massimo Cacciari, en un article a La Repubblica, on diu que “la recerca científica i tecnològica estan impactant sobre la producció agrícola amb una violència anàloga a aquella que, entre els 70 i els 80, va revolucionar el sector manufacturer”. Hem de llegir el que està passant amb l'“onda llarga del sentit general de la tècnica contemporània que tendeix per naturalesa a convertir en artificial cada aspecte de la nostra vida. Inclús allò de què la vida s’alimenta”.

3. Condició humana. Aquests dies he recuperat el llibre de François Jullien Una segona vida. La idea central seria que els humans naixem i creixem sense saber massa què fem ni per què ho fem, fins al moment que comencem a desbrossar camí per nosaltres mateixos i se’ns obre la perspectiva d’una segona vida, que, sense trencar amb aquest començament que no hem escollit, ens permet “començar a sostreure’ns dels límits que crèiem fatalment o per essència donats i, així, començar a existir”. Aquesta idea Jullien l’estén a diversos àmbits de l’experiència. Sembla que ara mateix són les societats en conjunt les que estan entrant en una nova vida que ens desborda. Quin paper hi tindrà el que avui anomenem la condició humana –la raó, la paraula, els sentiments, els desitjos, les passions que ens han anat constituint? Si podem dir que en l’economia el valor de canvi està reemplaçant el valor d’ús, també ens podem preguntar què serà de la nostra condició quan ja ni tan sols puguem escollir què volem menjar.