20/07/2021

Els joves cubans no callaran

5 min
Expatriats cubans es manifesten contra el govern del seu país davant la Casa Blanca.

El juliol és un mes ric en fets que han marcat un punt d’inflexió en la història cubana: l’assalt de Fidel Castro a la caserna Moncada el juliol del 1953, que va ser el desencadenant de la revolució; l'execució del general revolucionari Arnaldo Ochoa el 1989, que va commocionar molts cubans, i l’enfonsament, el 1994, d’un transbordador amb més de 70 persones a bord que es dirigien a Miami en el moment més tens de l’èxode dels balseros. A aquestes històriques dates del juliol hi hem d’afegir ara el dia que els cubans vam recuperar els carrers, els nostres carrers.

El diumenge 11 de juliol va començar com qualsevol altre dia d’estiu en aquesta illa: calor, llargues cues per comprar menjar i la incertesa que domina la vida quotidiana. De sobte van començar a aparèixer a les xarxes socials els primers vídeos de Facebook en què es veien les manifestacions a la petita ciutat de San Antonio de los Baños, al sud-oest de l'Havana. A les pantalles dels mòbils hi vèiem una multitud que cridava “llibertat”, “volem ajuda” i “no tenim por”, així com insults contra el president, Miguel Díaz-Canel. Eren escenes noves per a nosaltres i l’excitació era contagiosa.

Díaz-Canel i la seva comitiva van anar a San Antonio de los Baños per reviure l’episodi en què Fidel Castro, per calmar les masses, va comparèixer a les manifestacions que el 1994 van tenir lloc a l’Havana i que es coneixen com el Maleconazo, l’única revolta social d’envergadura que havien vist fins ara diverses generacions de cubans. Però l’estratègia de Díaz-Canel no va funcionar.

Quan la caravana presidencial es va presentar a San Antonio de los Baños, les manifestacions ja s’havien estès i havien arribat fins i tot a Palma Soriano, a la província de Santiago de Cuba, a l’altra banda de l’illa. Una gran multitud de veïns es va dirigir a les places de Cárdenas i Matanzas i grups de joves van arribar fins al capitoli de l'Havana.

“Ens vam reunir en una cantonada d’El Vedado –un barri de l'Havana– i vam començar a parlar el mateix idioma”, explica l’Alejandro, un home de 32 anys i un dels ciutadans de l'Havana que van anar fins a la seu del Parlament cubà corejant estentòriament una paraula de tres síl·labes: “Llibertat”.

Molts dels que demanaven la dimissió de Díaz-Canel i el final de la dictadura van néixer després del Maleconazo del 1994 o eren massa petits en aquella època i no recorden aquella revolta. Però això és igual perquè, a diferència del que va passar en aquells aldarulls, l’objectiu d’aquestes manifestacions no és fugir de la crisi econòmica de l’illa en una embarcació precària, sinó provocar-hi un canvi.

No hi ha dubte que les restriccions causades per la pandèmia han deixat exhausta una població ja baquetejada. Però els joves cubans no protesten només contra els tocs de queda de la pandèmia, la reducció dels vols comercials que els permetien fugir a un altre país o les botigues que només accepten divises tot i que als ciutadans els paguen amb pesos cubans. Aquestes protestes neixen del desig de llibertat, l’esperança de viure en un país amb oportunitats, la por de convertir-se en ombres dèbils i silencioses com els seus avis.

Aquests joves no volen ser els nets d’una revolució que ha envellit tan malament que els cubans es veuen obligats a arriscar la vida i travessar l’estret de Florida per tenir l’oportunitat d’accedir a una vida digna.

Protesten perquè ja no els diu res el mite oficial d’un poble cubà salvat per uns barbuts que van baixar de la Sierra Maestra. S’han criat veient com creix la panxa dels funcionaris comunistes mentre ells tenen dificultats per posar un plat a taula. Ja no els fa por arriscar la vida als carrers perquè, en qualsevol cas, ja estan perdent la vida a poc a poc mentre fan llargues cues per comprar menjar, es desplacen en autobusos plens de gom a gom i aguanten talls d’electricitat interminables.

Una imatge resumeix a la perfecció com el relat oficial de la revolució castrista ha caigut fet miques: la d’uns joves enfilats dalt d’un vehicle policial bolcat al mig del carrer i enarborant una bandera cubana ensangonada. A diferència dels patriarques de la revolució, no porten barba ni uniformes verd oliva, però s’han convertit en el nou símbol d’aquesta illa. Han sortit al carrer perquè creuen que els carrers són seus.

En anteriors protestes, el règim recorria al seu fidel exèrcit de treballadors estatals, membres del Comitè per a la Defensa de la Revolució i adoradors de Raúl Castro per contrarestar les manifestacions; de fet, van animar els partidaris del règim a atacar els manifestants amb bastons i pedres. Però durant les primeres hores d’aquesta onada de manifestacions van ser pocs els partidaris del règim que hi van fer acte de presència. Díaz-Canel va desplegar aleshores les seves forces de seguretat uniformades per sufocar les manifestacions.

Com era previsible, les forces de seguretat van arrestar centenars de persones. El govern ha militaritzat els carrers de tot el país i ha restringit internet per fer creure a la gent, dintre de l’illa i a fora, que no hi ha res digne de veure. En altres paraules, han fet el que fan les dictadures.

Una dona penjant una bandera cubana als carrers de l'Havana l'endemà de les grans manifestacions contra el govern del país.

Molts cubans havien arribat a creure que la dictadura seria eterna, que l’illa estava maleïda per sempre, que les nostres úniques opcions eren fugir o callar. D’altres estaven convençuts que els cubans eren incapaços de rebel·lar-se, que els valents se n’havien anat i que només s’havia quedat al país una massa apàtica i silenciosa. Però el silenci s’ha trencat. I les veus que l’han trencat són, sobretot, les de joves cubans que clamen per uns canvis profunds al seu país.

El futur immediat és molt incert. A poc a poc s’anirà sabent el nombre de morts, detinguts i desapareguts. Per contribuir a aquesta tasca, és urgent que les organitzacions socials creïn línies d’assistència telefònica perquè les famílies dels desapareguts puguin difondre informació amb l’objectiu de localitzar els seus éssers estimats. Les Nacions Unides i la Unió Europea han demanat al govern cubà que respecti el dret de protesta i que alliberi tots els que han sigut detinguts per haver-se manifestat. No és gaire probable que el règim faci cas d’aquestes peticions. Però una cosa ha quedat molt clara: els cubans han tastat la llibertat i ja no hi ha marxa enrere. No ens faran callar mai més.

Yoani Sánchez és periodista

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

stats