El nou món

Mentre Rússia respon amb lletanies amenaçadores a l’ingrés de Finlàndia a l’OTAN, la peregrinació europea a la Xina és d'actualitat. Si la setmana passada el president Sánchez s’anava a fer la fotografia amb Xi Jinping, aquesta setmana ha estat el torn d’Emmanuel Macron i Ursula von der Leyen. La llista dels que s'hi acosten en moments difícils és un senyal del poder que un té.

Quan es parla de la Xina em venen les imatges del Gran Saló del Poble de la plaça de Tiananmen: una munió d’homes vestits de negre aplaudint a qui jurava el càrrec de president de la Xina per tercera vegada. Una escenografia, ancorada en el passat, expressió de la disciplina i la submissió a un poder que mira el futur obsessionat en no ensenyar cap fissura. Els europeus s’acosten al màxim representant d’aquest règim amb la guerra d'Ucraïna estancada. Mentre el president Sánchez demanava al president xinès que contacti amb Zelenski, per “acabar amb una guerra il·legal i injusta”, Xi Jinping parlava de “compartir les oportunitats”, i quan Emmanuel Macron deia que “es pot comptar amb la Xina per tornar Rússia a la raó”, Xi constatava que “el món actual està experimentant una profunda transformació històrica”. Les visites a Pequín en són una prova.

Què vol dir aquesta desfilada? Que Europa no acaba de sortir de la seva impotència, malgrat la unanimitat en condemnar l’agressió russa. Que davant d’un conflicte d’aquesta envergadura no n’hi ha prou amb mirar a Washington, toca anar a Pequín, que té capacitat d’interlocució amb totes les parts. I que la Xina té la gran oportunitat d’accedir a la condició de potència alternativa davant dels Estats Units, després que Rússia, desfonada, hagi perdut la noció dels límits.

Una Europa encongida, decidida però condicionada a l’hora de passar del compromís a l’acció, no té més remei que acostar-se a la Xina perquè doni l’empenta definitiva a Putin, reconeixent-li, al mateix temps, un paper cabdal en “la gran transformació” de la qual parla el seu president.

Fins on i cap on? ¿Una Europa impotent que ha de buscar ajuda a la Xina pot ser capaç d’influir en aquesta transformació per evitar que l’autoritarisme postdemocràtic s’endugui els seus valors per endavant? Des dels anys 60, Claude Lévi-Strauss i d'altres es van atipar d’advertir sobre la fi del supremacisme occidental. Ha calgut la guerra d'Ucraïna perquè Europa en prengui consciència i actualitzi la seva visió estratègica.