Nota sobre l’artista pintor Pep Coll

Si servidor pretengués parlar de la força transformadora de l’art, el resultat serien uns moviments feixucs per un espai enfangat de tòpics. Però fa uns dies que sent aquesta necessitat, tanmateix frustrada per un llampec de lucidesa que afecta les meves capacitats. La causa, l’origen d’aquest conflicte, és la visita a l’exposició de Pep Coll al casal de l’antiga Sa Nostra, al carrer de la Concepció, en la companyia i el guiatge de l’artista.

Empro aquest mot cada dia amb major prevenció perquè l’experiència actua com un sedàs –inútil si no te l’apliques a tu mateix amb el major rigor– cada dia més fi i més eficaç en la distinció entre artista i pintor amb molt d’ofici (per exemple) o amb bon gust. El cas de Pep Coll, aquest outsider de la pintura del nostre país, planteja alguns problemes per a la seva consideració des del punt de vista dels darrers temps. Aquest punt de vista exigeix, entre altres condicions no sempre ben argumentades, canvis dràstics, radicals, com si l’artista s’hagués de governar pels mateixos interessos que la moda en la vestimenta o la fabricació de cotxes.

W.G. Sebald, autor d’algunes de les pàgines que donen caràcter al pas del XX al XXI, deia del mig-oblidat Robert Walser que havia sabut escriure sempre el mateix sense repetir-se mai. No és una característica dels grans escriptors, dels grans artistes? No crec que la pregunta tengui una resposta sense esquerdes, però sí que ens pot donar una mica de llum en parlar del nostre artista Pep Coll.

Efectivament, no és un artista que s’hagi embarcat en creuers de moda o de corrents predominants. De molt jove va fer el pas a l’abstracció en un temps en què la tendència era la contrària. Des d’aleshores –parlam de més de vint anys–, tota obra sortida del seu taller té la fesomia familiar filtrada per l’ADN de l’artista. Diu el mateix, però, com Robert Walser, no es repeteix mai: una manera de veure-ho així la descobrirà l’espectador que visiti la seva exposició al casal de cultura de Sa Nostra.

En Pep Coll ha anat estilitzant, aprimant d’elements la seva obra, per dotar-la d’una major subtilesa i d’una expressivitat més afinada. La substància d’una novel·la roman entre línies, així també a les obres de l’artista. En totes elles hi trobareu el que a primer cop d’ull us semblarà el mateix plantejament, els mateixos grafismes, les mateixes transicions, però no la mateixa musicalitat –l’ànima de l’obra–, encara que sí la mateixa autoria de les partitures. I amb els mateixos i escassos elements, l’artista ens obre les portes a mons oposats, des de la gran transparència fins al pou més fosc o el paisatge més tèrbol –ell creu sincerament que ha obrat seguint un cert fil conductor extret de La grande bellezza, cosa plausible, d’altra banda. El lector ja haurà vist que es tracta de la vida, la vida contemplada i viscuda alhora per un poeta i un filòsof, que fa un camí ple d’obstacles i no exempt d’esvorancs. Però sense retorn.

Les seves obres m’han recordat ara el títol d’una peça teatral de Josep Maria de Sagarra, La ferida lluminosa. La vida ens té un tracte reservat per a cadascú de nosaltres. El tracte rebut per Pep Coll no és dels més clements. I, no obstant això, ell té el secret i domina els mecanismes per projectar llum a través de les ferides. Aquesta qualitat no apareixeria si no es tractàs d’un artista que pinta.

Guillem Frontera és escriptor