20/05/2023

Els nostres radicals

3 min
Un cartell electoral del PP

El Partit Popular ha passat de denunciar la presència d’antics terroristes en les llistes electorals a demanar la il·legalització de Bildu, amb una reforma de la llei de partits que fàcilment podria utilitzar-se també contra el sobiranisme català, tal com suggereixen els seus amics de Vox. Davant d’aquesta exhibició d’autoritarisme, d’ús indegut del dolor, em consola recordar que, a Catalunya, el PP és una marca política irrellevant. La qual cosa no és casualitat.

Una de les bones notícies que ens pot deparar la nit electoral és la confirmació d’aquesta irrellevància. Les enquestes assenyalen que a les principals capitals el paper dels populars és de figurant. També a Barcelona. Cal recordar que, de les 940 alcaldies catalanes, el PP només en té una, la de Pontons, amb 500 habitants.

Les expectatives del PP català fluctuen al mateix ritme que les dels seus companys espanyols. En els millors moments d’Aznar, Josep Piqué va fer passes cap a certa centralitat fins que els seus dubtes durant la campanya contra l’Estatut el van condemnar. El 2011 Alicia Sánchez-Camacho també es va beneficiar del moment àlgid de Rajoy i va obtenir 19 diputats al Parlament, un rècord mai superat. Però ara, ni tan sols el creixement moderat de Feijóo ni la popularitat de Díaz Ayuso sembla que hagin de tenir repercussió a casa nostra, sobretot perquè, des del Procés, el PP ha preferit explotar l’anticatalanisme a Espanya, deixant la seva sucursal catalana amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Sovint parlem del cost humà del Procés sobiranista. No estaria malament recordar també que una de les seves conseqüències ha estat justament la minorització del PP català. El Procés va accelerar el descrèdit i la mort política de Rajoy, Sáenz de Santamaría, Cospedal i tots els altres autors de l’operació Catalunya i de la repressió política que va seguir a l’1 d’Octubre. També s’ha carregat els màxims dirigents del PP català de l’època: Jorge Fernández Díaz, Alicia Sánchez-Camacho, Dolors Montserrat i Enric Millo. En paral·lel, el PP català ha anat perdent presència a la política catalana, fins a arribar a l’actual situació de marginalitat. Heus aquí, doncs, una conseqüència saludable del Procés.

No cal dir que els votants catalans del PP continuen existint, però molts s’han trobat incòmodes amb el seu radicalisme i s’han refugiat al PSC, que també ha anat a trobar-los, transitant cap al centrisme i difuminant el seu ADN catalanista. Cal no enganyar-se: el PSC actual secunda fidelment les directrius del PSOE. I el govern de Pedro Sánchez té molt a explicar sobre l’espionatge i la situació dels exiliats i els activistes pendents de judici. Però, malgrat tot, els socialistes no són el PP. Per això ERC i Bildu hi han pogut negociar. Respecte als populars catalans, el PSC té una història diferent, una vinculació estreta amb bona part del territori, i una manera de fer menys agressiva.

La diversitat interna del país demana que les sensibilitats identitàries no estiguin en mans de fanàtics. Potser si Sánchez es troba davant d’un nou Procés, el PSC es fanatitzarà. Potser sí. Però li costarà més que al PP, i li pot sortir car.

El PP és un dels dos pilars que sustenten el sistema polític espanyol. És un partit de govern que tard o d’hora tornarà al poder, malgrat el seu autoritarisme, el seu passat corrupte i el seu ultranacionalisme. Que Catalunya l’hagi bandejat, no pas per una llei de partits, sinó pel sentit democràtic del cos electoral, és una bona notícia, i un dels ingredients que ens fa ser més nació. Esperem que les eleccions ho confirmin.

stats