Nostàlgia

Som la persona menys nostàlgica que conec.

Sempre he sospitat que és perquè només hi ha una cosa que em desperti més conflicte que el meu jo present: el meu jo de fa mitja hora. Però també és cert que tenc una memòria desastrosa. Prou com per haver cercat a Google “Joan Cabot nostàlgia”, per si de cas ja havia escrit aquest article, cosa perfectament plausible. Així que potser aquesta és l’explicació menys poètica: no idealitz el passat perquè, simplement, som incapaç de recordar-lo.

En tot cas, no consider aquesta una malaltia molt greu. L’únic símptoma destacable és una estranyesa que frega l’alexitímia cada cop que algú parla amb una enyorança per a mi incomprensible sobre els seus anys d’adolescència i les coses que feia quan tenia menys responsabilitats i se sentia més lliure; o sempre que comprov que molta de la gent que tenc al voltant continua escoltant exactament els mateixos discos que escoltava fa deu o vint anys. Jo som més de fugir cap endavant, fins al punt de renegar de moltes de les coses que he fet o he estat o sentir que aquell que surt a la foto és una versió alternativa de mi: no puc ser jo, és impossible.

Tot això em va venir al cap llegint un poema de Wisława Szymborska en què la poeta polonesa es posa en un mirall enfront del seu jo adolescent. Potser els versos que més em varen arribar varen ser els que parlen de com el temps esdevé “car i exacte” quan et vas fent gran, o quan ressalta l’obstinació “digna de millors causes” de la ignorància juvenil enfront de tots aquells coneixements que anam acumul·lant amb els anys però que, per contra, no ens ofereixen cap mena de certesa.

De fet, és més bé el contrari: de vegades pens que com més saps més impenetrable et sembla tot, més confús, indesxifrable i complicat.

Jo enyor ben poques coses del meu jo adolescent. L’adolescència, en general, em sembla una de les etapes més penoses de la vida, la més desconcertant i idiota. Sí, a estones trob a faltar la innocència, l’optimisme cec respecte d'un futur esculpit de fantasies, cotó de sucre comparat amb el realisme rocós amb què veig el meu futur immediat, no exempt d’esperances, però molt més assequibles, quasi ridícules per la seva mundanitat: que no se’m morin les plantes, tenir més temps per llegir i escriure, menjar un poc millor i que el meu fill continuï creixent feliç i sa.

Per la resta estic més o manco satisfet. Tocaria poques coses. M’he passat mitja vida en guerra amb el món i ara, amb els anys, com a mínim he aconseguit fer les paus amb mi mateix, que ja és. Sí, m’he moderat en algunes coses, però reconec moltes de les meves dèries, virtuts i defectes com a bues que formen part de la meva essència des de fa massa temps com per esperar que ara, de sobte, desapareguin miraculosament. Això és, més o manco, el que hi ha i hi haurà. No ha desaparegut el conflicte, però el duc amb més serenor.

Record sovint un professor de filosofia que vaig tenir i que, enmig d’una discussió, en part alimentada per la meva obstinació “digna de millors causes”, em va dir una frase que sempre m’ha fet molta ràbia: “ja canviaràs”, un tipus de pronòstic que més d’un cop m’han dedicat, sobretot per part de gent tirant a la dreta, que assumia que ser d’esquerres era només un símptoma més d’immaduresa, com l’acne. I sempre que pens en ell i en el que em va dir, tenc ganes de moure cel i terra per localitzar el seu número de telèfon, marcar-lo i quan despengi posar-li a tot volum la riallada d'en Nelson d’Els Simpson, “HA-HAAAAAAAA!”, i penjar sense dir res més.

Vet aquí una altra bona raó per la qual no sent nostàlgia: és clar que no som prou madur. 

Joan Cabot és periodista