Els noms de la nostra esperança

“Muchas gracias por mostrar interés en el futbol femenino”. El CE Manacor ha posat no fa gaire una nova coordinadora del futbol femení. Per la meva feina de reporter intrèpid em vaig interessar per aquest nou càrrec en la infraestructura del club. N’Alicia, la nova coordinadora, va rebre el nostre missatge i va contactar-nos. En espanyol. Li vaig tornar la contesta, per WhatsApp, en català. I tot d’una va baratar de llengua. Em va escriure en un català molt correcte, sense faltes d’ortografia, i acordàrem una entrevista telefònica. En sentir-li la veu i mirant-ne el llinatge, li vaig demanar: “Tu no deus haver estat alumna meva?”. “Ets en Toni?”, em respongué. Vàrem fer tota l’entrevista, tots dos, parlant en un català normalíssim, i amb una fonètica preciosa, ella. N’Alicia va néixer a Badajoz i és de família castellanoparlant. Va ser alumna nostra, fa un bon grapat d’anys, a l’IES Portocristo.

Fa un parell de mesos vaig quedar per fer una entrevista a un renovat bar de Manacor. Vaig arribar una mica abans que l’entrevistat. Tot hi lluïa. Taules i cadires noves, el tasser renovat, el local pintat de bell nou, una il·luminació pensada... “Uep, Toni, com va això, que fas per aquí?”, em va escometre el cambrer. En Dani em va reconèixer tot d’una, i parlàrem una estona, en bon mallorquí. El renovellat local manacorí l’havia fitxat per fer de cambrer, i feia planta, l’home. A mi em va costar més, reconèixer-lo: més prim, cabellets curts, camisa blanca, pantalons amb pinces. Elegància en el vestir i prestesa en el tracte, en el servei i en el parlar. En Dani havia estat alumne nostre, deu fer ja prop d’una dècada, que els anys passen aviat, a l’IES Portocristo. Procedia d’una família gitana que es dedicava a fer mercat. Vivien a l’Illot. La llengua familiar era l’espanyol.

I aquesta setmana mateix, també en tasques periodístiques, a la revista Cent per Cent hem parlat amb diferents testimonis al voltant de les mobilitzacions que hi ha aquests dies al Marroc. Són al·lotes d’aquí. Els seus pares vengueren del Magrib. I totes parlen en català, beníssim. Una és de Manacor, na Chaimaa, i les altres dues són de Portocristo: n’Asmaa i na Fatima. Tres al·lotes conscients de la seva mallorquinitat i alhora orgulloses de les seves arrels. Reivindiquen el seu origen, i alhora analitzen el seu encaix dins la societat que les ha vistes néixer i que tan sovint les mira només de coa d’ull, com si no les volgués acabar de sentir com a seves. Elles pensen, reflexionen, discuteixen i parlen des d’una consciència emocionant. N’Asmaa, na Fatima i na Chaimaa han estat alumnes nostres a l’IES Portocristo, d’on partiren fa poc temps.

L’IES Portocristo és un centre educatiu de costa, amb totes les implicacions que això comporta. Ho entendran els companys docents de Son Servera, de l’Arenal, de Calvià, del Port d’Alcúdia o del Port de Pollença. Cadascun té, per descomptat, casuístiques diferents, però els fets de base són els mateixos: moltes famílies acabades d’arribar, moltes d’altres que ja s’han instal·lat aquí, i que hi han tengut els fills, però que encara es troben en el procés d’adaptació al lloc que els ha acollits i en el d’obrir camí laboralment i econòmicament. Les necessitats socials, econòmiques, familiars i emocionals d’aquests infants són enormes, inabastables per als recursos de què disposen els docents que els han d’atendre. La llengua catalana dins les aules la hi parlen els professors (i no tots). La majoria d’alumnat, fins i tot el catalanoparlant d’origen, a l’hora del pati, parla sempre en espanyol. El professorat sensible en qüestions de llengua viu un dia a dia duríssim, desesperançador i frustrant. Hom té la impressió de fer retxes dins l’aigua.

Però alerta. Hi ha un aprenentatge que no es veu, que no podem viure en directe, perquè és lent i es congria amb el temps, i que guaita en els ulls de l’alumnat quan ha fuit del niu del nostre institut. D’una banda, la competència lingüística, adquirida després d’anys de picar pedra, de ser-hi i de no amollar. Sense la constància, la fidelitat i la creença profunda en el sentit del que feim, aquest assoliment no seria possible. De l’altra, l’actitud lingüística, l’assumpció que Mallorca té una llengua pròpia, que hi és útil, que hi és necessària i sense la qual aquesta terra i la seva gent serien unes altres.

Deia Pep Barrull, el primer director de l’IES Portocristo, que passats els anys retrobava antics alumnes de l’institut pels quals, en el seu moment, no hauria donat un duro. Al cap i a la fi, però, tothom acabava trobant el seu lloc en el món: una cuinera, un perruquer, una enginyera, una caixera, una empleada de banca, un benziner, un foraviler, un pintor de parets i una pintora de quadres, un mestre d’escola i un mestre d’obres.

Tothom, també, amb els anys, acaba trobant el seu lloc lingüístic en el món i en el lloc on vivim. Aquesta setmana mateix, la presidenta Margalida Prohens publicava un escrit d’orgull hispànic (de compartir llaços i vincles i tota aquesta retòrica buida). Més enllà del fet en si, que cadascú valorarà segons el seu sentiment de pertinença, xocava, justament, que per reivindicar aquesta hispanitat, ho hagués de fer, la presidenta campanera, en la llengua dels de Valladolid. Una mostra més que no és possible, ni per als mateixos que ho reivindiquen, de ser espanyol parlant una altra llengua que no sigui la de Cervantes.

Mentrestant, malgrat la presidenta, malgrat els consellers i malgrat tanta de gent que presumptament té esment de les nostres institucions practicant polítiques descaradament lingüicides, n’Alicia, en Dani, n’Asmaa, na Fatima, na Chaimaa i milers de joves com ells són els noms de la nostra esperança, els substantius plens de significat del nostre futur.