No ens en sortirem a còpia de bombes

Després de més de quatre dècades d’esforços, l’Iran estava més a prop que mai de tenir la capacitat de construir ràpidament una arma nuclear. Divendres, Israel va llançar un atac massiu contra el país i les seves instal·lacions nuclears. Ara, segons sembla, el president Trump està considerant si afegir-se a aquesta guerra. Dimarts es va reunir amb el seu equip de seguretat nacional per debatre si calia dur a terme atacs aeris, després de fer servir les xarxes socials per demanar la “rendició incondicional!” de l’Iran. Dimecres es va negar a dir als periodistes si involucraria l’exèrcit nord-americà en la campanya d’Israel. “Pot ser que ho faci –va dir– i pot ser que no. Vull dir, ningú sap què faré”.

Israel ja ha infligit danys importants a l’enemic. Segons Rafael Grossi, director general de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, Israel ha destruït instal·lacions d’Esfahan, un important centre de recerca nuclear, i podria haver inutilitzat la planta d’enriquiment més gran de l’Iran, una instal·lació subterrània de Natanz. Tanmateix, no sembla que hagi danyat una segona planta d’enriquiment subterrània, Fordo, que probablement està ubicada a massa profunditat perquè Israel la pugui destruir pel seu compte. Necessitaria ajuda dels Estats Units, que posseeixen una bomba destructora de búnquers dissenyada per arribar a la instal·lació, així com avions prou grans per transportar els gairebé 14.000 quilos d’aquesta arma gegant.

A l’hora de decidir si dur a terme un atac, Trump hauria d’analitzar l’eficàcia de qualsevol acció militar segons els mateixos paràmetres amb què en el seu moment va avaluar la via diplomàtica.

Durant el seu primer mandat, Trump va criticar el Pla d’Acció Integral Conjunt, més conegut com l’acord nuclear de l’Iran, perquè, segons va afirmar, imposava limitacions al programa nuclear de Teheran durant pocs anys. En realitat, les diverses restriccions de l’acord sobre la reserva d’urani enriquit de l’Iran i les seves activitats d’enriquiment havien de durar 10 o 15 anys.

No és segur que bombardejar Fordo, i el que pugui venir després, serveixi per frenar els esforços d’enriquiment de l’Iran durant aquest període temps, ni de bon tros. Hi ha centenars o, probablement, milers de científics i tècnics dedicats al programa d’enriquiment de l’Iran. L’assassinat per part d’Israel de destacats científics pretén obstaculitzar aquesta activitat, però és gairebé segur que l’Iran podria reconstituir el seu programa en 10 o 15 anys, fins i tot en cas que els Estats Units i Israel aconseguissin destruir Fordo i les reserves d’urani enriquit i els components de centrifugadores de l’Iran.

És poc probable que l’acció militar sigui tan definitiva. Destruir Fordo és relativament fàcil en comparació amb destruir els cilindres on normalment s’emmagatzema l’urani altament enriquit. Aquests cilindres tenen aproximadament la mateixa mida i forma que les ampolles de busseig. Abans de l’atac a l’Iran, es pensava que la majoria estaven emmagatzemats sota terra, a Esfahan, on s’inspeccionaven periòdicament. És possible que sobrevisquin a l’atac, si és que encara hi són. També pot ser que l’Iran ja els hagi traslladat, cosa que faria molt difícil localitzar-los.

Destruir les reserves de components de centrifugadores de l’Iran podria ser encara més difícil. Si sobreviuen, l’Iran podria muntar noves centrifugadores i continuar produint urani altament enriquit. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica va perdre el dret de supervisar els components de les centrifugadores, que també són petits i fàcils de moure, arran del trencament de l’acord amb l’Iran durant el primer mandat de Trump. Gairebé amb tota seguretat, l’Iran ha emmagatzemat aquests components en múltiples llocs d’arreu del país, precisament per poder recuperar-se ràpidament d’un atac.

Durant el seu primer mandat, Trump també va expressar la preocupació que l’Iran pogués saltar-se l’acord nuclear construint instal·lacions secretes. Els inspectors “ni tan sols tenen el dret d’inspeccionar sense condicions molts punts importants”, es va queixar el 2018 quan es va retirar de l’acord. Tenia raó que el dret a inspeccionar no era incondicional, però l’acord sí que proporcionava als inspectors un accés i una informació sense precedents que haurien sigut valuosos per detectar qualsevol activitat nuclear clandestina.

Si la por a les instal·lacions no declarades era un motiu per abandonar la diplomàcia, constitueix un argument encara més fort contra l’acció militar. Els Estats Units i Israel no poden atacar el que no saben si existeix. Pot ser que l’Iran tingui instal·lacions secretes, com temia Trump; si és així, podria reconstituir el seu programa ràpidament, potser en qüestió de mesos. I si l’Iran compleix l’amenaça de reduir les inspeccions, cosa molt probable si els Estats Units s’afegeixen a la guerra, la capacitat de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica per localitzar futures instal·lacions clandestines es reduirà significativament.

Aquí hi ha un doble paràmetre molt clar. Als Estats Units, i particularment al Capitoli, s’examinen minuciosament els acords diplomàtics. Amb raó, es destaquen, es debaten i es valoren les debilitats que inevitablement es deriven d’arribar a un pacte. Però, com demostren les decisions dels Estats Units d’iniciar una guerra al Vietnam, a l’Afganistan i a l’Iraq, les opcions militars s’acostumen a analitzar amb paràmetres molt inferiors. És un patró molt perillós, sobretot perquè hi ha un munt de dubtes seriosos sobre l’efectivitat d’un atac nord-americà contra l’Iran.

Quant de temps podria trigar l’Iran a reestructurar el seu programa? Si l’Iran el reestructura, els Estats Units estaran preparats per tornar a atacar? I per tornar-hi una vegada més? Tenint en compte que l’Iran podria amagar noves instal·lacions o situar-les a més profunditat que la de Fordo, els futurs atacs tindrien alguna possibilitat d’èxit? Podria ser que un atac nord-americà portés l’Iran a prendre la decisió política de construir una arma nuclear? Si el règim iranià s’ensorra com a resultat d’un atac nord-americà –tal com argumenten alguns defensors de l’acció militar–, hi ha cap garantia que un nou govern abandoni les ambicions nuclears del país?

La diplomàcia i l’acció militar mereixen ser analitzades al mateix nivell. Ni una cosa ni l’altra poden garantir que l’Iran no obtingui mai la bomba. Ara bé, fins i tot en aquesta fase tardana, l’Iran ha insinuat la voluntat de negociar. Donada la seva debilitat actual, Trump realment podria aconseguir un acord millor que l’anterior.

Trump va fer bé de començar a parlar amb l’Iran a l’abril. Ara no hauria de desistir de fer-ho.

Copyright The New York Times