El PP es regenera posant oli a les portes giratòries i col·loca Ana Mato a Brussel·les al capdavant d’un invent que denominen Universitat Europa, per donar a conèixer als “més joves les polítiques de la Unió Europea”. Us ho dic per si passàveu pena pel futur laboral d’aquesta senyora, que es trobava a casa, per exemple, un Jaguar i no hi veia res d’anormal. El cas podria il·lustrar/explicar el mot ‘regeneració’ del diccionari ‘popular’.
I encara hi ha qui es pregunta com aquest partit, amb unes eleccions en temps de les primeres revetles, exposa d’aquesta manera el seu codi ètic. La veritat és que servidor també m’ho preguntava, altre temps. Ara ja no. Sé que la corrupció (i entorns) la generen les societats corruptes. Si no fos així, hi ha partits polítics que ja no existirien. D’altres, ara titllats d’incapaços, es cuidarien de les coses públiques.
No és políticament reconfortant, però sí intel·lectualment agraït trobar confirmació d’allò que penses i ja no dius, perquè saps que és com fer retxes dins l’aigua; i trobar-la en una lectura que sents com una transfusió de sang des de la primera pàgina. Ja de matinada, encara amb el llibre obert, és com si el pensament de l’autor esclatàs com un llampec en mig de la fosca exterior: l’autor és Maksim Óssipov i el llibre, El crit de l’ocell domèstic. I de sobte sents com connecta amb el teu pensament per redissenyar-lo amb altres paraules: “...no fa gens ni mica de gràcia, però que tots col·laborin alegrement en l’engany general uneix la nació tant o més que unes bones lleis”. Sí, és això; i així és com servidor ho hauria volgut dir. Gràcies, Maksin Óssipov. Aquest autor ha estat comparat a Thékhov, potser precipitadament, però la veritat és que, ara per ara, la comparació no sembla tan descabdellada.
La seva prosa és ‘inclusiva’, incorpora a la vida tot allò que anomena per molt aliè al relat que en principi ens pogués semblar. I és curiós que, en moure’s entre la fi de l’URSS i l’actualitat, ha de forjar les claus fonamentals per obrir portes en aquests paratges, en els quals se suposa que els policies “creen entre els habitants del lloc una il·lusió d’empara”. I ja estam que la porqueria ens arriba a les orelles, però –lasciate ogni speranza–, “passi el que passi, el món no rebenta. Va així”.