Tot el que no es mou, es romp

La primavera de l'any 2022 vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar Oriol Junqueras. Feia poc menys d'un any que havia sortit de la presó. Vaig encetar l'entrevista abordant la situació de divisió entre les persones i forces sobiranistes i preocupades per la preservació de la identitat pròpia de la cultura catalana. Junqueras me n'alertà tot d'una: a Europa no està gens ben vist parlar de qüestions identitàries, i més ara amb tot l'auge de l'extrema dreta que hi ha i la por que patim una regressió cap al que ja va ocórrer abans de la segona guerra mundial.

L'advertiment de Junqueras em remet ara també a unes altres declaracions que vaig sentir a Joan Reig, bateria d'Els Pets, en una tertúlia d'El Club, el magazín d'horabaixa que durant alguns anys, ja en fa molts, va presentar Albert Om. Hi deia, Reig, que el nacionalisme o l'independentisme català havia d'estar sempre alerta perquè podia tenir proximitats o coincidències amb el feixisme. 

Ara ho hem tocat amb les mans: la deriva orriolista que vivim (i que ja comença també a Mallorca) ens ha de fer estar en estat d'alarma. De cada vegada més, sembla com si la dreta s'hagués erigit en l'adalil únic de la catalanitat més pura i de l'independentisme més insubornable i, en canvi, l'esquerra autocentrada com més s'aproxima als valors de solidaritat i d'humanitat, més sembla que hagi de renunciar a l'independentisme del qual fins fa pocs anys havia estat la principal abanderada. I ara, com mai ho havia fet abans a ca nostra, la dreta pren aquesta bandera identitària des de posicions de privilegi i supremacisme, de superioritat moral i cultural, alineada amb els mateixos postulats amb què brama la ultradreta de nacions europees poderoses com l'espanyola, la francesa, la italiana o l'anglesa, ridículament atemorides per una imaginària amenaça de substitució cultural o nacional. Voler ser no és feixisme. Voler que un altre ho sigui, sí.

Inevitablement, però, tot això ens esquitxa, als qui volem el nostre poble lliure i alhora una societat més justa. Avui sembla que entre el món progressista autocentrat s'hagi de demanar permís, o disculpes, per parlar del 'ser' abans que del 'fer'. I, tanmateix, la qüestió preocupa. Aquests dies passats el Museu d'Història de Manacor ha inaugurat una exposició que ha titulat 'Manacorinitats', així, en plural. Es tracta d'una mostra que a partir d'unes enquestes pretén escatir què significa avui 'ser manacorí'. Cadascú en pot fer la valoració que trobi, del mètode i de la filosofia d'aquesta mostra, però el seu èxit rau en l'impacte que ha tengut. La repercussió a les xarxes socials de les informacions prèvies relatives a aquesta exposició ha estat important i qüestió d'encès debat als cafès i entre els cibernautes (tant dels assenyats com dels haters). La inauguració va deixar petita la sala de prehistòria del Museu, on els actors Toni Gomila i Yunez Chaib s'encaraven (poèticament i teatralment parlant) en la defensa de dos Manacors que conviuen i que hom no sap si s'esforcen gaire per no esdevenir incompatibles. Gomila recordava els elements que han ajudat a teixir una societat cohesionada fins a les acaballes del segle XX, la nostàlgia del Manacor primari, agrícola, dels malnoms i els cossiers, i la festa de Sant Antoni, sense amagar, tampoc, però, el fariseisme tan propi de les societats endogàmiques, el gust pel dobler fàcil, l'egoisme, les ràbies caïnites... I Chaib l'advertia, sense compassió, que aquell Manacor que glossava Gomila “ja formava part del passat”. De fet, la gran controvèrsia de les persones que avui ens podem dir “de mitjana edat” rau en l'evocació d'un món que només ens han contat, perquè nosaltres, de fet, ja n'hem viscut un altre. I avui, entre el que no vàrem poder ser i l'herència perduda del que hem estat, som només un pont que amenaça ruïna. 

Els trens, quan són a la via, tenen mal frenar, si ha de ser de cop i resposta. I si ho fan, descarrilen. No hi tornarem, a la Mallorca bucòlica dels nostres padrins, ni tan sols a la de la nostra infantesa. Hem estat llépols dels doblers i el benestar que ens ha reportat el capitalisme turístic en què ens hem instal·lat, nosaltres, que vàrem ser tan pobres, i tan rústics, i tan porucs de la fam. I avui pagam, també, en bona part, el preu d'aquesta avarícia: som un país que creix fins a la deformitat sense eines ni poder per gestionar els seus canvis. I qui cobra no són les persones que arriben aquí cercant una oportunitat de vida, sinó el capital i Espanya, que ens suquen els doblers i l'ànima de poble. 

La revolució dels somriures que va menar al Primer d'Octubre va ser un moviment expansiu, de convidada i d'il·lusió. Els moviments que es congrien avui són de reclusió, d'exclusió i de frustració. La cultura si és estàtica, es fossilitza. Ho deia Francesc Valcaneras al magnífic documental Cossiers de Mallorca, dirigit per Toti Garcia: “Tot allò que no es mou, es romp”. La identitat no és un concepte sinó un constructe. Amb la troca de la llengua catalana al fus, donem fil, debanem per tornar a teixir, amb concòrdia, amb voluntat de prendre mostra de la diferència, amb ganes de comprendre l'alteritat, una malla convivencial, cultural i humana que ens sostengui a tots. I serà llavors, entre tots, que podrem reforçar els fonaments d'aquell pont que amenaçava ruïna, posant-hi cadascú una pedra de la seva mida i del seu color.