Del “no dimitiré” a un “s’ha acabat” històric
PalmaEren les dues i mitja del migdia quan Alexia Putellas va trencar el silenci. “Això és inacceptable. S’ha acabat”, va afirmar la Pilota d’Or en un missatge a les xarxes en què mostrava el seu suport a Jennifer Hermoso. La van seguir, una darrere l’altra, totes les futbolistes de la selecció espanyola, i la protesta va culminar en un comunicat en què totes elles, acompanyades de les que no han assistit al Mundial, anunciaven la seva decisió de no tornar a cap més convocatòria fins que no canviïn els directius actuals.
És el desafiament de les jugadores a Luis Rubiales, que havia comparegut poc abans en una assemblea en què es donava per fet que presentaria la dimissió; lluny de disculpar-se, però, es va presentar com a víctima i va anunciar que no té cap intenció de plegar. “Soc víctima d’una cacera”, va sentenciar. La nit anterior havia filtrat al seu entorn que tirava la tovallola, però es va acabar presentant a Las Rozas traient pit de la feina feta, donant lliçons del que és realment ser feminista i assegurant que el que estava passant amb ell era un “assassinat social”. És una resposta de manual: parlar d’enemics externs, convertir-te en víctima i enrocar-te en el càrrec com un acte, gairebé, de justícia.
Durant els trenta minuts que va estar davant del micròfon va fer també el seu particular relat del que havia succeït amb la famosa besada a Hermoso. “Va ser ella qui gairebé em va aixecar de terra, em va acostar el cos, ens vam abraçar [...], i jo li vaig dir: «Una besadeta?» I ella va respondre: «D’acord»”. Una manera de dir que va ser ella que va incitar que allò passàs. És la mateixa lògica amb què es preguntava a les dones, fins no fa gaire, si duien una falda curta quan algú les havia agredides. El problema per a Rubiales és que Jennifer Hermoso decidí parlar per desmentir fil per randa les seves paraules. “En cap moment vaig consentir la besada de Rubiales” i “En cap moment vaig intentar aixecar-lo”, va afirmar en un comunicat. I al costat de la davantera firmaven el text totes les futbolistes de la selecció estatal, que s’han plantat per dir que no tornaran a la roja fins que Rubiales no parteixi. El firmaven les que van viatjar a Austràlia i també les que no hi van anar com a protesta, precisament, pel comportament de Rubiales. Avui se les entén molt millor. I és que l’actitud de Rubiales, i de tots els Rubiales que hi ha al món del futbol, contrasta amb unes jugadores que han mostrat un comportament molt allunyat de la masculinització i dels tics autoritaris propis d’aquest esport.
El president de la Federació va marxar ovacionat de Las Rozas, però amb les hores comptades. El govern espanyol va engegar el procediment per fer-lo fora i, deixant de banda els més fidels, han estat i són moltes les veus que s’han allunyat de Rubiales. I és que el futbol, l’esport popular per excel·lència, ens va ensenyar en un sol dia la pitjor i la millor cara: la vergonyosa compareixença de Rubiales, clavat a la cadira, davant la dignitat de les futbolistes. I això és tan o més important que una final d’un Mundial, perquè el que està passant transcendeix el món de l’esport i ens parla del paper de la dona a la nostra societat. De com fer que continuï avançant. I d’empènyer, com va fer fa uns anys el #MeToo, i com fa ara aquest #ShaAcabat.
