No ben bé com al Canadà

Dèiem la setmana passada que el Canadà, aquell país comunista, ha aprovat una moratòria per la qual prohibeix, almenys durant dos anys, la venda d'habitatges a estrangers no residents, per frenar l'especulació i la bombolla immobiliària al seu territori (tornem a citar les paraules del primer ministre canadenc, Justin Trudeau: “Les cases han de ser per a les persones, no per als inversionistes”). Recordem que fa temps que es discuteix a les Balears l'adopció d'una mesura semblant, i que no va endavant a causa, entre d'altres coses, de les discrepàncies —les pors, els càlculs, etc.— entre els socis de govern: el PSIB-PSOE, MÉS i Unides Podem.

Perquè no sigui dit que la dreta no proposa mai res, i que només serveix per fer demagògia sobre concerts de grups que tan sols canten en català (aquesta no va per al PP sinó per a Vox, però tant és, perquè si governen, ho hauran de fer junts), el PP de les Balears aquesta setmana ha dit la seva sobre la proposta. La líder del partit, Margalida Prohens, va obrir el tema afirmant que la idea de limitar el mercat perquè els especuladors de fora no hi puguin operar és una absurditat mig totalitària (ja sabem que ells són els defensors de la llibertat). I va afegir que, una mesura així, “no la volen ni a Barcelona”, perquè Barcelona, dins la mentalitat dels nostres peperos, és una gran cova fosca habitada per antisistemes, enemics de la unitat d'Espanya i gent perversa que només s'expressa en català (en contraposició amb Madrid, una ciutat meravellosa perquè la mateixa Margalida Prohens hi exerceix de portaveu adjunta del PP al Congrés).

I després de la diatriba inicial, han vingut, com dèiem, les propostes del PP sobre el mercat de l'habitatge, que bàsicament són tres. La primera, que les administracions (l'Ajuntament de Palma i altres ens municipals, també els consells insulars i el Govern balear) cedeixin sòl públic a promotors immobiliaris perquè hi construeixin allò que el mercat aconselli, és a dir, allò que els convingui més. Aquesta seria la mesura per sortir al pas de la falta d'accés a l'habitatge, molt semblant —en esperit— a aquella frase de Maria Antonieta quan li van dir que el poble es revoltava perquè no tenia pa: “Ah, idò que mengin brioixos”. Les altres dues mesures són relatives al lloguer turístic, i es proposen estimular-lo. D'una banda, bonificar les reformes als propietaris perquè puguin llogar les seves segones residències (al cap i a la fi, ja vam pagar amb doblers públics les reformes dels hotels més vells i decadents del primer boom turístic, per tornar-los a oferir com a hotels boutique de quatre i cinc estrelles, amb el detall d'estar situats en zones degradades com s'Arenal o Magaluf). I d'una altra, bonificar directament els impagaments de lloguers: si vostè lloga el seu xaletet o apartamentet a uns turistes amables que acaben sent una colla de gatons que se'n van sense pagar, no passi gens de pena, que li ho compensarem amb els doblers de tots.

Són unes propostes que, com a mínim, tenen el valor de ser eloqüents i no dissimular. El missatge vindria a ser: “Sí que és cert que això (el model turístic de les Balears) s'acaba i no tenim ni idea de quina pugui ser l'alternativa, però abans que s'esgoti del tot, n'hem de sucar fins a la darrera gota que en puguem treure, i els que vinguin darrere que es fotin”. De fet, no tan sols els que vinguin darrere: els que hem de conviure amb una manera d'entendre la vida tan indocumentada, tan contrària al moment que vivim, i tan avariciosa i grollera, també, que ho hem d'aguantar amb una paciència digna de millor causa. I fer el possible perquè no acabin de malvendre el que queda d'aquestes Illes a benefici de la colla de vividors de sempre, això també.