Negacionisme i dogmatisme

Hi ha conceptes que malgrat haver estat encunyats fa quatre dies s'utilitzen com si disposessin d'un recorregut històric immemorial. Alguns arriben a ser tan exitosos que són emprats a tort i a dret i, en conseqüència, s'acaben desnaturalitzant. El concepte de negacionisme forma part d'aquestes paraules que van començar designant un fet ultraconcret però posteriorment van esdevenir una mena d'insult polivalent o una cosa encara pitjor, com veurem després. El 1987 l'historiador francès Henry Rousso va crear i desenvolupar la idea de négationnisme a l'assaig Le syndrome de Vichy amb el sentit que té actualment. El concepte feia referència específicament al corrent que en aquell moment negava la realitat de l'Holocaust i dels crims nazis en general, tant a França com en altres països europeus. Distingia el negacionisme d'allò que anomenava "revisionisme històric legítim", és a dir, una relectura fonamentada i crítica de la història basada en noves dades o perspectives. Què significa exactament aquesta distinció? Afirmar que el règim de Vichy comandat pel mariscal Pétain no va participar en la deportació de jueus francesos als camps d'extermini és un exercici extrem de negacionisme, perquè hi ha milers de proves documentals que així ho demostren. En canvi, replantejar-se la figura de François Mitterrand, o fins i tot de l'heroi de la resistència Jean Moulin, per exemple, a partir de documents i fotografies aparegudes en dates molt tardanes, a la dècada del 1980, representa una revisió històrica del paper real de França durant la Segona Guerra Mundial, no una forma de negacionisme encobert. Per cert, Rousso també és autor de l'exitosa expressió "un passé qui ne passe pas" ("un passat que no passa"). 

Una mica més endavant, el 1992, naixia la revista Continuum, la més influent en aquell moment de la comunitat LGTBI britànica. Basant-se en el construccionisme social de la teoria queer, sostenia que el virus del VIH no existia i que la sida era, en realitat, una invenció de l'heteropatriarcat per culpabilitzar aquest col·lectiu. La revista va deixar d'editar-se el 2001 perquè tots els seus editors van morir... de sida. Heus aquí un altre cas flagrant de negacionisme, en aquest cas amb conseqüències en la salut pública. Això no és el mateix que posar en evidència l'associació entre sida i pobresa a l'Àfrica, per exemple, perquè no implica negar un conjunt d'evidències sinó simplement subratllar-ne una de concreta. 

En general, doncs, el negacionisme consisteix a rebutjar explicacions àmpliament consensuades per la comunitat científica, no consideracions ideològiques fins i tot quan són molt populars. En els últims temps, però, la tendència ha estat utilitzar el concepte com un parapet dialèctic per fortificar idees que són perfectament discutibles, tot i que gràcies a aquesta inèrcia ja no poden ser objecte de debat públic. Ni tan sols poden ser matisades. D'aquesta manera, moltes posicions que es presenten com una denúncia de diversos negacionismes són, en realitat, formes extremes de dogmatisme camuflades amb el llenguatge tovet de la correcció política, coartades argumentals. Transformar un concepte en un insult polivalent no és pas nou. Als Estats Units de la dècada del 1950, la pràctica totalitat de les discussions polítiques s'acabaven en sec quan algú afirmava teatralment: "Vostè diu això perquè és comunista!" En certs contextos el terme ha estat substituït avui pel de feixista. Aquesta generalització només seria un pecat dialèctic venial si no fos perquè el concepte designa coses inquietants i ara mateix s'està buidant de significat. 

En tot cas, l'estrella rutilant de l'abús semàntic interessat està relacionada actualment amb el concepte de negacionisme. Per què té tant d'èxit? Doncs perquè reforça les conviccions ideològiques pròpies i a la vegada estigmatitza les alienes: a l'hora de fer callar una persona sense aportar ni un sol argument articulat és una ganga! Insisteixo, perquè crec que cal fer-ho, que aquí no estem parlant d'evidències científiques (això sí que seria negacionisme) sinó justament de simples conviccions ideològiques disfressades d'evidències científiques (això no té res a veure amb el negacionisme). El negacionisme real s'ha de denunciar amb fermesa perquè és una perillosa distorsió de la realitat. Després hi ha aquest nou dogmatisme basat a inventar-se negacionismes; torpedina debats decisius que convindria no postergar. I amb això torno al començament de l'article: el concepte va néixer per aportar rigor i aclarir els termes d'un debat important, no per ocultar-lo.