Necessitem sindicats, en aquest país?

El sindicalisme necessita una revisió profunda. I el sindicalisme de país –el sobiranista; el catalanista; ‘el d’aquí’, ja m’enteneu– encara més. No he dit res que no sapigueu. Qui s’afilia avui a un sindicat? No fa falta ser una atxa per adonar-se que l’associacionisme laboral està atrapat dins dinàmiques que no sempre responen a les problemàtiques dels treballadors. En tenim molts de símptomes, d’aquesta situació. El fet que el passat Primer de Maig no hi hagués cap manifestació ni acte significatiu dels sindicats sobiranistes n’és un clar exemple. El dia en què el món del treball celebra la seva litúrgia anual, ‘els nostres’ no hi eren. I el més greu és que ningú ho va notar, ningú se’n va sorprendre, ningú es va escandalitzar. La indiferència s’ha instal·lat a l’esquerra sobiranista, i això és molt perillós.

Ara bé, com a societat, ens sobren els arguments per mobilitzar-nos. Les Illes Balears pateixen una precarietat laboral crònica que cada temporada turística torna com una bufetada. Els sous són baixos, els lloguers, inassumibles, i la temporalitat és la norma. Mentrestant, la classe mitjana s’emmagreix per la inflació.

Ara bé, jo crec que la situació es pot redreçar. M’explic. L’espai sindical ‘de país’ representa avui un 6% o 7% dels treballadors. Un número gens menyspreable. Té més afiliats que moltes entitats ecologistes i culturals, un arrelament a les quatre illes i compta amb desenes d’alliberats. Si aquest potencial es posàs al servei de la transformació social i la construcció nacional, seria una força imparable. Però la realitat, per ara, és una altra. Els sindicats que representen aquest espai són sovint monotemàtics i es concentren en sectors molt concrets, com l’educació o la funció pública. Parlen molt de llengua, però massa poc d’economia productiva, habitatge o turisme. Si el sindicalisme mallorquinista vol tenir futur, ha de sortir de la seva zona de confort.

Ens cal, doncs, un sindicalisme que entengui que el conflicte laboral no és només salarial sinó estructural: hem de parlar de quin model econòmic i social volem per al nostre territori. Entenguem que la lluita és el motor del canvi social. No es tracta de competir amb CCOO o UGT en afiliació i delegats sindicals, sinó d’influir-hi. I això és possible. No és gens forassenyat pensar que es pot obligar els grans sindicats estatals a tenir una mirada de país, si aconseguim tenir una agenda sindical pròpia. Cal, doncs, un projecte que uneixi justícia social i arrelament cultural. Que entengui que defensar un salari digne per a una cambrera d’hotel o una infermera és també defensar la continuïtat d’una comunitat que parla una llengua i comparteix tradicions. Perquè quan el treball es degrada, les eines de cohesió social es trenquen i el futur en comú es fa impossible. Un sindicalisme mallorquinista ha de defensar el país com a patrimoni col·lectiu, sabent que cada conveni i cada dret laboral són peces del futur que volem. El sindicat ha de ser una porta d’entrada a la nació, l’espai on els treballadors nouvinguts entenguin que defensar els seus drets és també defensar el país. 

No us equivoqueu. No hi ha cap ingenuïtat en aquesta mirada. Conec bé el camí recorregut. Sé perfectament les passes que fa dècades que s’intenten fer, els encerts i les bufetades que ens hem endut. Com és de difícil tot. Però per avançar, cal persistir: anar-hi, anar-hi i anar-hi. No hi ha altre camí.

Però això és impossible mentre continuï el ridícul espectacle dels minisindicats barallant-se per engrunes. En sectors com l’educació, quatre sindicats competeixen pel mateix espai, debilitant-se mútuament. Mentrestant, els salaris dels docents continuen congelats i els problemes estructurals no es resolen. Aquesta fragmentació és un llast, no una riquesa. Si no sabem unir-nos entre nosaltres, com pretenem influir els grans sindicats o el debat social? En conseqüència, el sindicalisme de país ha de fer una reflexió profunda i explorar coalicions i noves formes d’organització, adaptades a un mercat laboral globalitzat que canvia a gran velocitat. 

S’ha de dir que alguns passos s’han fet en aquest sentit. Per exemple, en el seu darrer Congrés, l’STEI va crear una secretaria del sector privat. Bona iniciativa. També és una bona idea haver decidit convocar el pròxim dia 15 una vaga de 24 hores en solidaritat amb Palestina. Però cal molt, molt més. I això és cosa de tots, no ho oblidem. Com diu el seu secretari general, Miquel Gelabert: “Per ventura els sindicats ens hem de reinventar, però la societat també s'ha de reinventar”. Cal, doncs, autocrítica, però també audàcia.

En definitiva, el que ens hi jugam és massa important per continuar fent veure que no passa res. Les Illes Balears no poden ser només un decorat per a turistes en mans d’especuladors i fons voltor, mentre els qui hi viuen i hi treballen es deixen la pell per sous de misèria. Necessitam un sindicalisme mallorquinista que recuperi la dignitat de la classe treballadora, que uneixi locals i nouvinguts, que influeixi en els grans sindicats i que, sobretot, deixi de fer pena. Perquè sense això, el futur de Mallorca el decidiran els de sempre.