09/07/2023

Del narcoterrorisme al narcoestat: la jugada mestra

Fa anys sortia a la llum que els militants del Daeix utilitzaven unes pastilles estimulants que els tornaven encara més brutals i mortífers del que ja eren. Era una mena de versió terrorífica del sexe, drogues i rock'n'roll: gihad, sexe i Captagon. El Daeix utilitzava el sexe com a eina de guerra, consumia una mena de droga estimulant en combat i el lema de vida era la Jihad. I a més, aquesta substància s’havia convertit en una font de finançament. Una característica pròpia del narcoterrorisme: si els càrtels de la droga utilitzen tàctiques terroristes per mantenir les seves estructures criminals, les organitzacions terroristes utilitzen no només el tràfic sinó també la producció de drogues com a eina de finançament.

Amb el desmantellament del Daeix, l’emergent indústria va quedar en mans de sirians, sota el control del règim, i el lucratiu negoci ha continuat fructificant fins ara amb el tràfic a països veïns com Jordània o l’Aràbia Saudita. Els darrers anys s’han confiscat xifres molt elevades d’aquestes píndoles amb el logo de Captagon, un medicament creat als anys seixanta a Alemanya, el principi del qual era la fenetilina, destinada a tractar trastorns de dèficit d’atenció, narcolèpsia o utilitzada com a estimulant del sistema nerviós central. Als anys vuitanta, se'n va interrompre la producció pel seu gran poder d’addicció i va quedar en desús. No obstant, les analítiques indiquen que el Captagon que ara circula conté una combinació d’altres tipus d’amfetamina amb cafeïna, que imita els efectes de la substància original.

Cargando
No hay anuncios

Tot i que el Captagon sigui relativament desconegut fora de l’Orient Mitjà, tant a Europa com als Estats Units comença a preocupar. A l’Aràbia Saudita, on la droga més freqüent era l'haixix, el consum de Captagon entre joves s’ha disparat, i la tendència s’estén a altres països del Golf. Jordània, el Líban o Turquia també han esdevingut països de trànsit i destinació d’aquest mercat emergent. El règim d’Al-Assad ha negat sempre l’acusació d’haver-se convertit en un narcoestat i, de tant en tant, ha anunciat algun decomís, però tothom dona per fet que en controla la producció, situada arran de la frontera amb el Líban. Tant Hezbol·là com alguns grups extremistes instal·lats a Síria són també part de l’entramat de la fabricació. Jordània, per la seva banda, ha intentat combatre les organitzacions criminals que envolten la indústria del Captagon, mentre que el consum local augmenta.

De fet, els intents d’aturar-ne el tràfic han resultat inútils, ja que la producció continuava blindada pel govern sirià. Això ha reblat el clau de la reconciliació de Síria amb els seus veïns i de la seva readmissió a la Lliga dels Estats Àrabs. No és estrany que els principals valedors de Síria hagin estat els regnes jordà i saudita, que s’apressaven a fer-se ressò de com les primeres converses havien propiciat l’èxit d’una operació atribuïda a Jordània en què van morir un sospitós traficant i la seva família al sud de Síria. Catifa vermella a canvi de posar fre a la producció. En podríem dir narcodiplomàcia, d’això?

Cargando
No hay anuncios

Qui hi surt guanyant més és Al-Assad, que torna al caliu àrab de la mà del gran germà saudita, mentre impera la lògica del mal menor. Si el terratrèmol va servir per fer un primer acostament públic, la necessitat de combatre un problema de salut pública fa el fet com a argument principal d’aquest pas final. Cal recordar, però, que el win-win no s’aplica als sirians, dins i fora del país, que veuen com s’enterren les seves esperances de justícia i respecte dels drets humans. Tampoc ajudarà els ciutadans que han esdevingut carn de canó d’aquesta indústria dominada per actors molt més poderosos, que sí que trobaran la manera de ressituar-se quan s’obrin altres nínxols de negoci ara que les relacions començaran a rutllar. Són decisions difícils, cert, però quina llàstima que el mal menor impliqui sempre aixafar els mateixos i posar en llista d’espera els drets fonamentals!