Nadal, malgrat tot
Si els països poguessin fer teràpia, Catalunya fa mesos que tindria una cita setmanal (pel cap baix) amb el psicòleg. Som un país deprimit, decebut, frustrat (i podríem encara afegir-hi alguns adjectius més).
Suposo que el professional que l’atengués no tindria gaire feina a fer un diagnòstic: el pacient va posar, fa anys, tots els ous al mateix cistell. Vam invertir temps i energies per fer possible un projecte comú. Vam viure emocions intenses: por, alegria, solidaritat. En alguns moments ens vam mirar al mirall i ens agradàvem molt (era el temps de les manifestacions multitudinàries de gent somrient, de les iniciatives agosarades i creatives, de l’experiència inoblidable del Primer d’Octubre).
Per a qualsevol persona –és fàcil pensar que per a un país també– és difícil assumir un fracàs. El cistell ple d’ous va caure i els ous van quedar esclafats. Tots sabíem, fins els més ingenus, que si això passava hauríem d’empassar-nos la ràbia i pair la frustració. Crec que, més o menys, hi estàvem preparats.
El que no imaginàvem és que aquest fracàs ens portaria d’agradar-nos al mirall a voler-nos amagar de vergonya. Que tindríem la temptació de trobar ridículs els eslògans que ens havien fet avançar amb el somriure als llavis. Això és molt més difícil de gestionar.
A la novel·la La mentida més bonica, en Francesc Serés practica aquest exercici una vegada i una altra. I, esclar, si els seus personatges es posen vermells quan es recorden dient “El món ens mira” i “Europa no ho permetrà”, nosaltres, els lectors, no podem evitar compartir la seva torbació.
Catalunya, asseguda al divan, també confessaria al psicòleg que alguns (o molts) líders del nostre projecte col·lectiu –i no tan sols polítics– ens han decebut enormement. Que ara ens dol haver refredat una amistat de feia anys per qüestions polítiques. Que no tenim ni esma per seguir La Marató de TV3 i escriure una piulada dient que “Som collonuts” o “Tenim un país formidable”!
I, sobretot, a la consulta, el país necessitaria ajuda i consell per enfocar el seu futur. El desconcert és màxim. No sabem què votar, no sabem si votar. I, ara que el cistell és buit (i que hem netejat les clares i els rovells), veiem amb claredat algunes coses que ens amagaven o ens amagàvem. I hem arribat a pensar si, en cas que s’hagués aconseguit la independència, el país que tindríem ens tornaria a agradar una mica o si ens faria avergonyir encara més.
No sé si el psicòleg ens recomanaria que miréssim de distreure’ns (amb Messi, amb Eufòria, amb Alcarràs o amb la Nit de Santa Llúcia, tants caps tants barrets).
Mentrestant, el món sencer sembla encarar un canvi d’etapa. No fa fred, tenim una guerra a tocar, la crisi econòmica torna a amenaçar-nos (potser no podríem pagar el psicòleg), Barcelona expulsa els seus ciutadans, la violència augmenta la seva presència arreu, els virus estranys no acaben de marxar, un jugador de futbol de vint-i-sis anys està a punt de ser executat.
Arriba Nadal. Com cada any, moltes famílies trobaran a faltar algú assegut a taula, molts malalts no tindran ganes de celebracions, moltes persones passaran les festes soles. Els afortunats que aspirem a tenir un Nadal tranquil ens esforçarem per decorar la casa (ja sense llaços grocs a l’arbre), ens farem regals pensats amb amor, farem cagar el tió perquè els menuts pensin que la màgia encara té lloc en aquest país (en aquest món) que necessita desesperadament la teràpia. Bon Nadal, malgrat tot!
