Mutilacions preventives

Quan els autors envien al censor les obres retallades d’acord amb els desitjos i criteris d’aquest, no ho dubteu: el censor encara trobarà on escapçar. Aquest voluntat d’autocensurar-se sembla que és habitual en els nostres governs regionals quan elaboren normativa, ja que en lloc de mirar de fer-la de la manera que pot beneficiar-nos més, l’eixalen per evitar 'possibles' recursos de l’Estat.

No tenir una llei d’educació pròpia pot ser un problema. Però és molt pitjor tenir una mala llei. I la segona situació és la que, si no hi posen remei, viurem pròximament.

Si ens centram en els aspectes lingüístics inclosos en l’esborrany que m’ha arribat de la 'futura' llei i el que n’han dit els mitjans de comunicació, la cosa és, o pot ser, alarmant.

D’una banda, en qüestions diverses, presenta tantes encletxes que serà fàcil filtrar-hi perversions de l’esperit que hauria de tenir (ambigüitats perilloses en els usos de termes com 'modalitats' o 'vehicular', a l’hora de determinar quan una llengua necessita reforçar la presència en la docència...), i al mateix temps renuncia a determinar el perfil lingüístic dels docents o a no incloure cap referència al terme 'immersió', mètode avalat per la CELROM i el Consell d’Europa.

D’altra banda, en lloc de consolidar i millorar el marc legal vigent, el fa més vulnerable. Si, en la situació actual, hi ha centres que no compleixen el Decret de mínims –ni arriben al nivell de compliment d’anys enrere–, es pot preveure què passarà amb una normativa que obre la porta a una pitjor regulació posterior.

El context polític i mediàtic actual fa més fàcil l’emersió de la visceralitat contra les actuacions a favor del català. L’escola no s’allibera de les pressions en aquest sentit, ni, en alguns casos, de l’acarnissament. I, alhora, entre els equips directrius i els docents és present la sensació d’estar més desemparats que mai per les institucions responsables de l’educació.

No m’atrevesc a dubtar que els membres del Govern i d’una part de l’oposició estan d’acord amb la conveniència de mantenir i assegurar la vitalitat del català com a llengua pròpia. I aquesta vitalitat, tenint en compte els canvis demogràfics produïts els darrers anys, la superposició de realitats lingüístiques i l’afebliment de la cohesió social que experimentam, no es pot mantenir només per inèrcia, sinó que és imprescindible un marc legal i social que hi ajudi.

L’escola no és l’únic, però és un dels factors que hi poden contribuir amb més eficiència. Vist el desequilibri social que presenten el català i el castellà, l’única manera de fer, des de l’escola, que el comú dels infants aconsegueixi un cert anivellament en el domini de les dues llengües és que la llengua pròpia de les Balears sigui àmpliament majoritària en el marc i l’entorn educatius. I a aquest anivellament s’hi acosten els infants que han estat escolaritzats en els centres que, en la seva planificació, més tenen en compte aquesta necessitat compensatòria.

L’evidència és acceptada per tothom que mira la situació des de l’òptica pedagògica i dels resultats objectius dels infants. Si, de vegades, no s’hi arriba és perquè no es respon adequadament a aquesta necessitat o perquè l’entorn extraescolar és tan negatiu que, només amb l’escola, no es pot contrarestar ni tan sols en l’estricta àrea de coneixements acadèmics.

Les renúncies fetes al que hauria de ser un model lingüístic apropiat per als objectius de capacitar tots els alumnes en les dues llengües (al marge que s’hi afegeixi el coneixement d’una tercera llengua) proven que els contorsionismes polítics eviten arribar a les solucions més productives. El cas d’aquesta llei mostra que les evidències de la pràctica i els fonaments pedagògics han estat desestimats a favor d’altres interessos. I en aquests casos qui al final més hi perd són els escolars i, en definitiva, la societat.

Sembla guiada per l’obsessió que els partits de l’oposició l’acceptin perquè, en lloc de fonamentar la norma sobre les evidències pedagògiques i socials, han renunciat a aspectes importants. De fet, ja hem vist partits de l’oposició atribuir-se el mèrit d’aquestes mutilacions preventives. I, tanmateix, a l’hora de la veritat, ningú no deu ser tan naïf de creure que hi votaran a favor o la voldran aplicar quan governin, si un dels seus 'motius conductors' és, precisament, recórrer a la manipulació barroera de la qüestió de la llengua amb la finalitat de desviar l’atenció de temes que els interessa mantenir submergits.

Joan Melià és investigador col·laborador de la UIB