19/04/2023

Musulmans exemplars a TV3

Quin trist destí el dels anomenats catalans musulmans o musulmans catalans. En el repartiment de papers de l’auca de l’enlluernadora diversitat postmoderna a nosaltres ens han penjat la llufa de ser els perfectes creients de costums immutables, tancats en una essència religiosa que algú ha decidit que portem inscrita en la sang i els gens. És clar que no se’ns ha adjudicat aquesta tasca humiliant de la mateixa manera que ho han fet sempre els racistes clàssics: negant-nos l’existència o rebaixant explícitament la nostra humanitat. Ja se sap que els multicultis són moralment superiors, els bons de la pel·lícula, oberts, inclusius, tolerants i respectuosos amb els costums dels altres. Passa, però, que els “altres” i les seves característiques peculiars són fruit del seu propi imaginari i sovint els “diversos” reals, els que ara anomenen “racialitzats”, no encaixem en l’esquema preconcebut que han inventat per a nosaltres. La resistència davant d’aquesta construcció és tremendament difícil perquè per canviar les narratives s’ha de tenir poder. 

Heus aquí un exemple del que dic: no fa gaire, al programa Tot es mou de TV3, van voler dedicar uns minuts a parlar del ramadà. Per fer-ho van tenir la genial idea de cobrir el plató amb catifes i coixins en una estampa exòtica i ben orientalista. Quan comença la secció, l’Helena Garcia Melero s’asseu com pot a terra amb els dos convidats que han vingut a parlar de com viuen aquest mes sagrat. Fa mal als ulls veure com trepitgen les catifes on s’asseuen amb les mateixes sabates que han portat al carrer. Si els hagués vist una autèntica mare marroquina no s’haurien estalviat la bronca i que els encalcés xancleta en mà com ens passava a nosaltres si infringíem una norma tan bàsica d’higiene. Però aquesta escena seria difícil de viure en el món real d’avui, perquè resulta que fa dècades que tant els musulmans catalans com els catalans musulmans ens hem guanyat el dret a seure en cadires, sofàs i divans (mtarbath en amazic, sdari en àrab). Ho demostra el fet que un dels entrevistats, el Youssef, estava tan visiblement incòmode com la mateixa Garcia Melero. 

Cargando
No hay anuncios

El més greu, però, no és la disposició alteritzant que ens converteix sempre en estrangers diferenciats de l’hegemònic “nosaltres” (el de les persones “normals” que es poden permetre seure en cadires), el més greu són les declaracions dels convidats, la visió poc crítica, gairebé paternalista amb què s’aborda una pràctica de sotmetiment i de mortificació completament inútil. Quan Melero pregunta si hi ha musulmans que no segueixen el dejuni preceptiu, el Youssef s’afanya a deixar anar un discurs que, potser ell no ho sap, però és pura propaganda islamista: no, a l’islam no existeixen els creients no practicants. No sé què són, llavors, tots els musulmans borratxos o fumats que assetgen les dones tant si és ramadà com si no. Que s’exerceixi una violència ferotge contra els apòstates i no practicants també deu ser part d’aquesta “espiritualitat i recolliment” que diuen que regna dins les cases durant el mes sagrat. Les noies que mengen d’amagat, les que tenen un nòvio “cristià” o les que beuen alcohol i mengen pernil són com els homosexuals a l’Iran de l’Ahmadinejad: no existeixen. 

Els joves musulmans catalans com la Hafsah i el Youssef trigaran a adonar-se que aquest suposat respecte i interès per la seva religió no és res més que una forma d’encaixar-los en una subcategoria social, definida des del poder amb finalitats electoralistes. Una particular reserva índia islàmica en què volen encabir-nos perquè no està previst per a nosaltres que puguem ser simples ciutadans, éssers humans de ple dret alliberats del deure d’haver de representar el bon musulmà, la nova encarnació del bon salvatge.