Municipals: a qui votaré?

Fa uns dies, mentre baixava cap a la facultat a quarts de vuit del matí, el cel va fer un seguit de contorsions cromàtiques que em ve de gust descriure. Normalment, aquestes amenitats meteorològiques són més pròpies del mes de gener. Enguany, i per alguna raó que desconec, de cels tan guarnits i sobreactuats també se n'han vist a començaments de febrer. Les nits, en canvi, ja no tenen aquell negre lluent i net del primer mes de l'any. Totes aquestes coses també depenen de l'orografia. A Barcelona mai no li ha interessat el mar (és un bon senyal: ens equipara a Atenes, a Roma) malgrat la impressionant parafernàlia urbanística amb què es va provar de corregir el vell desencontre fa tres dècades. Resulta, però, que la ciutat està aclofada en una plana –de fet, en un lleugeríssim pendent– que mira cap a l'est sense remei. Quan, força rarament, fa un dia ventós i transparent, poc humit, els matins són rutilants. Roma viu cap a l'oest, com bé va observar el mestre Pla, i per això els seus crepuscles són exquisits.

Amb comptades excepcions, els crepuscles de Barcelona són poca cosa, i desemboquen sovint en depriments tonalitats de celobert: una llum desmanegada i, sobretot ara, a mitjans de febrer, un punt pútrida. Els inusuals matins secs i clars, en canvi, poden ser escandalosament acolorits. Sol passar poc: en aquests rodals sempre hi fa una humitat suadeta, pesadeta, que atorga a tots els objectes, i fins i tot a les persones, una pàtina llefiscosa de tovallola usada –la tovallola del lavabo dels altres; sovint, en la intimitat de l'excusat, l'olorem, aquella tovallola, ara no ens fem els innocents.

El cel del matí va evolucionar a partir d'uns núvols rodonets i en fila índia que, cap a les set i poc, desprenien una ombra lilosa i vellutada. Després, un vermell que contenia tots els matisos possibles d'aquest color i els anava exhibint amb una lentitud que semblava displicent. M'ho mirava baixant pel passeig de Gràcia. En arribar a la Gran Via, els vermells dels petits núvols agrupats ja han començat a dibuixar tons quasi daurats. Per primer cop des de feia setmanes, hi havia una temperatura agradablement temperada, no gèlida. Segons la saviesa popular, aquest cel de vermells inflamats indicava un canvi de temps (les esteles de condensació dels avions corroboraven la diagnosi; i així ha estat). He determinat no oblidar aquell cel. De fet, he decidit evocar-lo més endavant, i per això escric aquest article. Si en comptes de portar una carraca prehistòrica dels anys noranta sense connexió a internet tingués un smartphone, segurament hauria fet una foto i ara no estaria escrivint això –el record hauria quedat desat amb un simple clic–. Jo prefereixo fer frases, una darrere de l'altra. Fer frases implica pressuposar algunes coses més aviat incertes, la primera de les quals és que escriure té un sentit que va més enllà de les òbvies potencialitats comunicatives o expressives de l'escriptura. Una paraula sempre ha valgut més que mil imatges, i per això hi ha molts carrers dedicats a escriptors i pocs a fotògrafs o cineastes.

(Aclucar els ulls justament per veure-hi bé. Obrir-los només per submergir-nos en la confusió, en el vertigen desordenat i sense interès del món).

De la Gran Via estant hi ha diverses maneres d'arribar a la meva facultat. Des de fa un quart de segle canvio erràticament de trajecte, sempre a peu. Avui he fet un petit tram de la Rambla i he enfilat el carrer Tallers. Fa 40 anys, l'empedrat d'aquesta via una mica sinuosa suggeria encara el món del segle XIX. Les lloses polides pel pas del temps –no eren llambordes– relliscaven. M'agradava mirar, i encara ho faig, les dues estàtues de factura clàssica que hi ha al número 45. Tret de la cocteleria Boadas, que és allí des de l'època d'Amílcar Barca, com a mínim, tot s'ha transformat. Un cop sedimentades les vivències d'abast intergeneracional, que són la base dels somnis i de les converses de sobretaula, les ciutats no s'han de tocar gaire, tot i que entenc que hi ha una legió d'espavilats que viuen justament d'això. Amb la intenció de boicotejar els idiotes de l'esprai, jo ni tan sols netejaria mai més cap paret, perquè és justament el que esperen.

A les vuit, que és quan començo la classe, el dia ja s'ha mostrat al món. És un dia de cada dia. Malgrat l'hora, a la plaça que hi ha al carrer Valldonzella, davant de l'església, dos nois filipins juguen a bàsquet. Cap al migdia solen ser una dotzena, o més. La conducta d'aquesta nombrosa comunitat, molt unida i estructurada, és exemplar. A l'entrada de la plaça Joan Coromines, que és on es troba la meva facultat, hi ha una gavina devorant un colom que acaba de matar a cops de bec.