Mujica, molt més que unes frases
La mort de Pepe Mujica ha provocat una onada internacional de sentiments que revelen quina necessitat de models de vida tenim tots plegats, també l’esquerra, sempre a la recerca d’utopies disponibles.
Les xarxes socials han estisorat el pensament de Mujica i l’han convertit en desenes d’aforismes d’aquells que triomfen tant en l’època de l’autoajuda servida en píndoles de pensament ideals per a les pàgines d’un dietari: “L’odi acaba estupiditzant i destruint”, “Triomfar a la vida no és guanyar, sinó aixecar-se a cada caiguda i tornar a començar, “No us canseu de ser bons, perquè encara que sembli que no serveix de gaire, serveix per estar en pau amb un mateix”, “No pots anar al súper a comprar més vida“…
Però totes aquestes veritats serien primes si no fossin un destil·lat de vida, de vida dura, difícil, amb anys de tortura i de presó, tant d’ell com de la seva dona, superats amb un somriure serè a la sortida. La força de Mujica és que era un home de veritat, d’una sola peça, dels que viuen el que prediquen.
I per això són un model, perquè ens posen al davant de les nostres queixes vitals de món desenvolupat i al davant de les parafernàlies que ens muntem per alimentar la màquina de l’atenció. I ens conviden a reconèixer en silenci que part de la nostra angoixa i insatisfacció ve del fet que tenim por de no tenir.
Mujica va fer una clara distinció entre la pobresa i la sobrietat, la va practicar i la va proposar com a forma de vida. I després d’arribar a la presidència del seu país ha mort superant la prova més difícil, la que va resumir amb allò que “el poder no canvia les persones, només revela com són en realitat”.
