Moviments de fons

Les plaques tectòniques de la política catalana s’han mogut amb l’acord d’aprovació dels pressupostos. Que ERC, el PSC i els comuns hagin acabat acordant els comptes no només dona un baló d’oxigen al Govern republicà, que té un suport escàs de 33 diputats al Parlament, sinó que apunta noves majories. Noves majories per donar suport al Govern, malgrat els vetos expressats fa pocs mesos contra el PSC, però també majories per fer la pinça a l’inquilí de la Generalitat quan l’ambient preelectoral ho demani.

Esquerra s’ha convertit en el súmmum del pragmatisme o de l’oportunisme, segons qui ho miri, però el cas és que donant el braç a tòrcer amb la B-40 va deixar els socialistes sense arguments per mantenir la negativa i precipitar el debilitament del Govern.

Tant Salvador Illa com Pere Aragonès insisteixen que l’acord no és matrimonial i que s’estudiaran els temes cas per cas, però no per això és menys important que el cap de l’oposició acabi apuntalant els pressupostos republicans.

Si Illa volia fer bandera de la responsabilitat havia d’acabar donant-hi suport i també aplanant les relacions amb el PSOE, que encara té algunes lleis importants per aprovar, com la de l’habitatge o la reforma de la llei mordassa. De fet, les eleccions espanyoles se celebraran abans que les catalanes i el seu resultat donarà a ERC una nova clau per formar majories o l’obligarà a repensar la seva estratègia global si arribés a la Moncloa Núñez Feijóo.

L’espai de Junts

Pel que fa a Catalunya, els pressupostos deixen JxCat als marges i apostant la seva reconstrucció a la carta de Xavier Trias a Barcelona. La sortida dels juntaires del Govern ha fet minvar la seva capacitat d’influència en el tauler polític. Internament, la reconstrucció compta amb dos blocs: el que representa l’esperit de l’antiga Convergència i el del borrassisme.

La setmana vinent Laura Borràs anirà a judici acompanyada pels pesos pesants del partit i es presentarà el seu cas com una persecució més de l’exercici legítim de defensar la independència. Però internament les coses no són tan clares ni tan plàcides. En converses privades, no tothom veu en el seu cas un cas polític sinó purament de mala praxi administrativa, i algun pes pesant expressa el desig que el nucli del borrassisme acabi abandonant les sigles. És la mateixa sensibilitat que interpreta la sortida del Govern com un error que pot conduir el partit a la “irrellevància”.

Europa obre les portes

A Europa el president Puigdemont ha obtingut una pròrroga que afavoreix a tothom. A la seva defensa per descomptat, ja que avui té nous arguments facilitats pel mateix alt tribunal per condicionar l’extradició i allargar el procediment. Però també a la seva estratègia, que es demostra útil per estar present en les relacions d’Espanya amb Europa. Potser també afavoreix la Moncloa, a qui no interessa que Puigdemont desembarqui i tensioni no només el govern de Madrid sinó el govern català, que hauria de respondre-hi de manera contundent mobilitzant el carrer i s’allunyaria de facilitar la governabilitat al Congrés. De moment, els cronistes de l’Espanya de la revenja hauran d’esperar.

La setmana deixa diversos vencedors, però cap més content que el president de la Generalitat, que va resistir l’embranzida de la sortida de Junts del Govern i n’ha tret rendiment amb el suport socialista als comptes. També Salvador Illa apareix com l’home pragmàtic capaç d’arribar a acords i guanyar partides estratègiques per convertir-se en l’alternativa de govern. De fet, avui la majoria del 52% és més impracticable que mai amb el canvi d’hegemonies. A Junts, Jordi Turull s’esforça per mantenir el partit unit malgrat les diferències. Amb un peu a Waterloo, un peu a la tradició convergent, de la qual ell és un bon exemple, i el cap en els quatre anys de presó que l’han canviat per sempre.

Els canvis que s’intueixen aquests dies hauran de superar la prova de les urnes. Allà es dirimirà quin és el model de país que els ciutadans volen. Primer als seus municipis, on els acords són sempre ultraflexibles i no responen als criteris de les centrals dels partits polítics. Després a la Moncloa, que intentarà allargar al màxim el calendari electoral per no coincidir amb el semestre europeu, que tant emociona Sánchez.

Cinc anys després de l’octubre del 2017 s’obren els pactes entre ERC i el PSC sense que els republicans hagin tingut una trencadissa interna. Els pressupostos seran importants per superar la crisi postpandèmica i aconseguir surfejar la crisi energètica i la guerra ucraïnesa, però també canvia l’eix principal del debat a les polítiques de dreta i esquerra. La majoria del 52% està morta, però en algun moment una nova generació haurà de respondre a les demandes nacionals, al canvi social d’un bloc majoritari que no desapareixerà, ni abjurarà del que ha viscut, i que creu que no hi ha possibilitat de progressar dins de l’Estat o, com a mínim, vol que se li pregunti.