16/03/2021

Motius per creure Dylan Farrow

2 min

Fa un mes, en aquesta columna, parlàvem de l’estrena d’ Allen v. Farrow de la HBO . És la minisèrie documental que dona veu a la família de Mia Farrow sobre els abusos sexuals que va patir la seva filla Dylan per part del seu pare, Woody Allen. Aquest dilluns la plataforma va completar els quatre episodis i val la pena tornar-ne a parlar perquè, un cop acabada la sèrie, la impressió que t’emportes com espectador és molt diferent de les sensacions que et genera a l’inici.

És un crescendo narratiu. A partir del segon capítol t’adones que tenim una noció molt vague del cas, en què popularment ha quedat tot plegat com la paraula de l’un contra la de l’altre, sense cap prova que pugui aclarir-ho i la tesi que el cas ja va ser jutjat i Allen declarat innocent. Però veient el documental t’adones de fins a quin punt aquesta és la versió imposada pel director de cine i afavorida per gran part dels mitjans de comunicació. Allen v. Farrow, en canvi, permet comprovar com als anys 90, quan va esclatar aquest cas, el masclisme de l’època i la manca de protocols sobre abusos sexuals a infants provocaven actuacions policials i judicials maldestres que ara no es produirien.

En la minisèrie som testimonis de converses telefòniques enregistrades entre Farrow i Allen, gravacions amb càmera domèstica que va fer Mia Farrow a la seva filla relatant els abusos que havia patit. No sembla, ni de bon tros, una criatura ensinistrada. Es mostra també la documentació del judici, on apareixen matisos molt reveladors en les conclusions i, a sobre, s'exposen les misterioses desaparicions d’informes gens favorables al director de cine. També s’inclou el testimoni del fiscal de Connecticut que portava la investigació del cas i que explica que si no va tirar el judici endavant va ser per protegir l’estat emocional de la nena. La conversa que tenen en l’actualitat aquest fiscal i Dylan és impactant. Són devastadors els detalls al voltant de la relació d’Allen amb Soon-Yi, una història que ell en les seves memòries ha volgut normalitzar i que tot i així resulta aberrant. Està molt bé com el documental recorre a una anàlisi de la filmografia de Woody Allen on apareixen diàlegs i conductes de personatges al voltant de la sexualitat que traspuen certa obsessió del director per les adolescents. Però, a més, el documental fa un gir molt potent al final, quan demostra que aquest cas ha tingut tràgiques conseqüències a nivell internacional perquè ha popularitzat la síndrome d’alienació parental que va al·legar Woody Allen i que després ha servit arreu del món com a estratègia judicial per encobrir abusadors. Les xifres són alarmants. El testimoni de Dylan Farrow en l’actualitat és commovedor. Després d’aquesta producció de la HBO potser n’hi ha que continuaran excusant Woody Allen al·legant que la minisèrie no té valor perquè és un relat de part. Però, tenint en compte que ens hem passat anys empassant-nos la versió de Woody Allen, el judici esbiaixat i les seves dubtoses excuses, ja era hora que coneguéssim els detalls de l’altra part, més documentada, més precisa, més rigorosa i amb arguments més contundents.