La mort, sempre inoportuna
La mort no és mai oportuna –o quasi mai–. Sabem que és una cosa que ens ha de passar a tots, segurament l’única cosa que segur que ens passarà a tots, però procurem no pensar-hi. Fins i tot els que no tenim especial interès a arribar als cent anys sabem que, quan sigui que arribi el moment, ens recarà deixar el que tenim o el que ens queda per fer: veure el casament dels nets, o els seus èxits professionals, o potser conèixer els besnets.
Conec un noi que té poc més de trenta anys i esperava, amb la il·lusió que correspon, l’arribada al món de la seva primera filla. Era una nena molt desitjada, que arribava després d’alguns tractaments de fertilitat, i tota la família l’esperava amb una gran alegria.
Però, com deia en començar, la mort sol ser terriblement inoportuna, i una setmana abans del naixement, el pare del pare primerenc, és a dir, l’avi de la criatura, va morir sobtadament d’un vessament cerebral.
En qüestió de segons, l’alegria compartida per la família va transformar-se en tristesa. Com que la mort va aparèixer de forma totalment inesperada, la dona i els fills del difunt van rebre un impacte que els va deixar en estat de xoc.
Van passar uns dies immersos en una mena de relat de terror, havent de passar les hores prèvies al part en un tanatori, rebent el condol de les mateixes persones que uns dies després els havien de donar l’enhorabona. El fill del mort es passava les hores anant del costat de la seva dona, que es movia lentament amb una panxa descomunal i tota mena de mals i incomoditats, al costat de la seva mare, que plorava desconsolada la mort del seu marit.
“Sembla que el destí ens hagi fet jugar un joc macabre, barrejant la vida i la mort”, deia.
Quan va arribar el moment del part, el jove matrimoni va agafar la bossa preparada per al nadó i va haver de dirigir-se al mateix hospital on, dies abans, el seu pare havia ingressat d’urgències per viure-hi només uns minuts. No hi havia marge de maniobra per poder evitar aquesta coincidència funesta i poder anar a un altre centre hospitalari.
El part va ser llarg però va anar bé, i la petita va néixer exhibint el perfecte estat dels seus pulmons i amb un pes molt respectable. Era un nadó rodó i bonic.
El pare de la criatura em va convidar a agafar-la i, quan la nena dormia pacíficament als meus braços, em va dir, fluixet, perquè ningú més que jo pogués sentir-lo: "Saps què vaig pensar quan la vaig veure per primera vegada? Vaig recordar-me, de petit, a la piscina, quan anava a tirar-me des del trampolí i començava a cridar: «Papa! Papa! Mira què faig!» I no parava de cridar fins que el meu pare alçava els ulls i estava segur que em veuria fent la proesa. Llançar-me de tan amunt, caure de cap a l’aigua, travessar la piscina per sota... Res no tenia cap gràcia si el meu pare no em veia fer-ho".
"I ara –mirava la nena i li acaronava la galta– he fet la cosa més important de la meva vida, i l’he fet així de perfecta, i no puc ensenyar-la al meu pare. No et sembla terriblement injust?"
I li vaig haver de dir que sí. I no vaig afegir, per no entristir-lo més, que aquella sensació s’aniria repetint cada vegada que aquella nena aprengués a fer alguna cosa, o tingués bones notes, o s’enamorés, o fes anys, o anés a la universitat... A partir d’aleshores, l’absència del pare faria que la seva felicitat no fos mai completa.
I sí, és terriblement injust.
