RECORD FA MOLTS anys que vaig visitar per una entrevista el gran poeta Blai Bonet a casa seva. Feia poc que s'havia mort la seva mare i em va sobtar un comentari seu. Deia que, dolorit com estava, no entenia com el món podia continuar sent tan formós, que el sorprenia que tot seguís funcionant, aliè al seu dolor. Era una sorpresa genuïna, enrabiada, un retret que feia a la natura, on ell voldria tant de dol com se sentia ell a dintre. De vegades ens passa això quan algun fet de sobte ens deixa el cor colpit. És aquella sensació que tot s'atura quan entres en un hospital o quan algú estimat desapareix. També ens passa, pens, una mica amb l'allau de notícies negatives que ens cauen a sobre. Sigui l'atur, la pobresa, la crispació política, les amenaces i la persecució que viu darrerament el món de l'ensenyament i la cultura a casa nostra. Tot això és veritat i crec que està bé i és normal que ens indignem, que ens afligim i que tinguem una actitud crítica i combativa. Hi ha moltes coses que són dures i males de pair, i necessitam estar alerta per lluitar i per mirar de millorar i canviar les coses. Però no ens podem oblidar de tot allò bo que funciona, que el món gira, com sempre, i la gent s'estima i riu, i els infants juguen, i els ametlers, ho heu vist?, ja estan florits. És una obvietat, basta sortir a fer una volta per veure-ho, però de vegades no és tan fàcil agafar consciència que el món flueix aliè als nostres maldecaps. No ens podem permetre perdre ni un segon de felicitat, ni un somriure, ni un paisatge formós. D'això, al cap i a la fi, està feta també la vida. I, per descomptat, de l'humor. El principal antídot contra el sentiment massa tràgic de l'existència. I del periodisme.