Moments educatius estel·lars de la campanya

No cal ser un expert per saber que voler millorar l’educació no dona gaires vots. Ho recordava fa pocs dies en un seminari sobre els futurs de l’educació Andreas Schleicher, director d’Educació de l’OCDE: “Canviar l’educació pot ser com desplaçar cementiris: es poden perdre eleccions però no se’n guanyen, amb l’educació”. Per què? Doncs a causa de la gran diferència entre el temps del cost i el temps dels beneficis. La trajectòria i la durada d’una reforma educativa sempre van més enllà de les legislatures de quatre anys. Prenem l’exemple proper: aquests dies s’ha anunciat el nou decret del batxillerat, en el qual fa anys que es treballa i que, sent optimistes, es començarà a aplicar el curs 2022-23. Les reformes són lentes malgrat la urgència amb què els alumnes, els docents i les famílies les puguin viure. I moltes vegades la lentitud està relacionada amb els canvis de govern.

L’educació no s’hauria de veure sotmesa al ritme de les campanyes electorals. Que trist que és quan s’aprofiten les campanyes per atacar l’escola a base de mentir, confrontar i polaritzar per tal d’esgarrapar quatre vots. El que necessitem és preservar-la de la lògica electoral i partidista i fer-ne una aposta de país, amb una agenda política consensuada i que vagi més enllà dels quatre anys i les legislatures. És el cas de la LEC, aprovada per consens fa més de deu anys, i que encara requereix del finançament per acabar de desplegar-se. Els temps de les reformes són uns altres i ja coneixem els efectes desastrosos que comporta començar de nou cada quatre anys. Tanmateix, avui voldria parlar no tant del que es digui o es deixi de dir sobre educació en campanya com sobre la manera com la campanya s’està fent, i la manera com la campanya educa o deseduca la ciutadania en general.

Quin exemple estan donant els polítics als nostres joves? ¿Com educa fer dels conflictes més conflicte, generar volgudament divisió amb la llengua, negar la realitat flagrant de la repressió, les mútues acusacions de corrupció, llançar eslògans racistes i xenòfobs, o comparar Catalunya amb el trumpisme des de la plataforma de la televisió pública? La irresponsabilitat dels que fan de la campanya un camp de batalla és greu perquè s’hi perd la confiança en el valor de la democràcia. Que no ens estranyi després la desafecció política dels més joves i, el que és pitjor, la seva radicalització. Tot plegat coincideix amb un moment en què el dret a una vida digna és vulnerat, les xifres de l’atur juvenil es disparen i cada dia són més els que malden per sobreviure. És d’una gran irresponsabilitat en aquest context atiar el foc de la confrontació i la intolerància. El resultat és que la percepció que els joves tenen de la política empitjora. El desprestigi de la feina dels polítics, alimentat per alguns mitjans de comunicació, fa perdre confiança i fa créixer el dogmatisme, les posicions extremes i el pensament únic. Ho recordava, basant-se en una investigació feta sobre joves i valors, el professor Miquel Martínez en un dels debats recents de la UB. Tot per insistir en la idea que més enllà de l’enorme tasca que pugui fer l’escola, l’autoritat moral dels representants i les institucions d’un país també educa i genera confiança en la democràcia i la participació. Com reclamava la directora d’aquest diari en el seu editorial fa uns dies, “és el moment de reivindicar la política, la bona política, i de denunciar més que mai els seus enemics”.

La setmana passada vam viure dos moments educatius. Un durant el debat a TVE, quan Carles Riera va interpel·lar el presentador per fer-li entendre que una televisió pública i democràtica no pot autoritzar discursos racistes i d’odi, tot recordant-li la memòria dramàtica d’Europa a causa d’haver deixat espai a l’extrema dreta i el racisme. I tot seguit Jéssica Albiach va demanar conjurar-se per no respondre a les barbaritats i fer el buit (també a la premsa) a l’extrema dreta. El segon moment el va protagonitzar la periodista Lídia Heredia quan va aixecar un frontó de dades contrastades davant les envestides del discurs xenòfob i, a la volea, va fer una pregunta ben senzilla: quin és el pressupost de la Generalitat? Tothom va veure que el reietó anava nu. Rigor i somriure periodístics van desvelar un discurs que es basa en la calúmnia i en el qual no importen ni els fets ni les dades perquè, d’entrada, s’ha renunciat a cap sentit de la veritat. Ens calen moments com aquests, de resistència explícita i activa, per continuar educant en el valor del diàleg i contra el xoc de les intoleràncies.