Moltes gràcies, Mister Bean!
Per molts anys, Mr. Bean, el documental per commemorar el trentè aniversari del pallasso més famós de la televisió, va ser el segon programa més vist del dia aquest dimarts a Catalunya. L’èxit no es deu a cap prodigi audiovisual gaire elaborat sinó a la nostàlgia i estima pel personatge que ens va entretenir als anys noranta a la televisió. Per molts anys, Mr. Bean era un treball més aviat auster si tenim en compte l’impacte internacional de la sèrie Mr. Bean. Una entrevista a Rowan Atkinson com a fil conductor per parlar del seu personatge i repassar el naixement i èxit del seu programa d’esquetxos, complementada amb les declaracions del seu company actor i guionista Robin Driscoll, el muntador musical Howard Goodall i l’actriu Matilda Ziegler, la soferta Irma que havia d’aguantar les impertinències de Mr. Bean. Cal remarcar l’ús del vocabulari humorístic per part dels testimonis. Per fi s’utilitzaven de manera pertinent els conceptes esquetx i gag tal com ho recullen els llibres clàssics de guió televisiu. L’esquetx com a sinònim d’història, amb inici, nus i desenllaç, i el gag com a unitat mínima de l’humor, aquella acció, gest, frase o paraula que provoca la rialla de l’espectador. Un esquetx pot incloure un o més gags. I si un esquetx no té cap gag resulta humorísticament fallit.
Com a plantejament narratiu, l’anàlisi de Mr. Bean resultava una mica massa literal. La manera de repassar la sèrie se centrava més en recordar i reiterar l’acció dels esquetxos –que ja vèiem en pantalla i recordàvem– que no pas en analitzar l’essència de l’humor de Mr. Bean d’una manera més global. Atkinson i Driscoll explicaven el desenvolupament de la història o com construïen l’argument, però no aprofundien en els matisos de la genialitat interpretativa d’Atkinson, en l’ànima i construcció del personatge, en l’evolució de la sèrie, en les anècdotes internes del rodatge i en les raons més profundes del seu èxit. Es trobava a faltar certa reflexió al voltant del tarannà cretí del protagonista, l’ús del llenguatge no verbal i la seva capacitat per comunicar que expliquessin la repercussió a nivell mundial de Mr. Bean. El documental destacava també la percepció de l’espectador de l’existència de molts més episodis dels que realment es van arribar a gravar i emetre. Només van ser catorze capítols i els espectadors de TV3 també coincidíem en la sensació que van ser molts més. És obvi que la repetició de programes va ser un factor determinant per crear-nos aquesta idea. Però cal aprofundir en les raons per les quals no es generava una sensació de reiteració sinó més aviat de llarga col·lecció que no es corresponia amb la realitat. És possible que els recursos interpretatius d’Atkinson provoquessin en l’espectador una experiència renovada i no pas repetitiva.
Al final, Atkinson deixava entreveure la possibilitat d’un retorn. Una il·lusió i un risc a la vegada perquè ni Mr. Bean ni nosaltres som els mateixos que trenta anys enrere i el bagatge televisiu adquirit fa que percebem els continguts d’una altra manera.
