Mística sense ànima
Ha estat el millor debut de la història d’una artista de parla hispana, amb més de quaranta-dos milions de reproduccions a Spotify a escala global. La crítica generalista l’ha alabat, les audiències es disparen a cada entrevista que dona i fins i tot el president del govern de l’Estat, Pedro Sánchez, l’ha felicitat per ser “la tercera artista més escoltada” durant uns dies en l’àmbit mundial. Què fa, però, que l’èxit del nou disc de Rosalía, Lux (Sony Music Entertainment), també sigui paradoxalment, i en un sentit més qualitatiu, artístic, fondo, un fracàs?
Del disc ja ho sabia quasi tot tothom abans d’haver-lo sentit: a Lux, Rosalía canta (més o menys) en tretze llengües diferents, torna a la música amb instruments tradicionals i obre una nova etapa com a artista en què, segons afirma, la mística i la recerca de Déu són centrals. Pocs artistes desperten tanta expectació a l’hora de publicar un nou àlbum, i són mítiques les anàlisis que fans i experts musicals han fet dels seus treballs anteriors, entre la sobreinterpretació i l’exegesi més o menys fonamentada. Amb cada nova referència, és com si Rosalía proposàs als seus oients no només una peça artística que poden gaudir en el pla sensorial i emocional, que no és poca cosa, sinó també una espècie de joc en clau que fa falta desxifrar.
Arriba un punt, però, que l’oient pot arribar a cansar-se d’interpretar els discs d’una artista que no sempre contenen el bessó del que han promès. És realment ‘Lux’ un disc místic que cerca el sentit de Déu des de la contemporaneïtat del tercer mil·lenni, o bé una estètica més que, com Madonna però sense cap transgressió, sense cap qüestionament, Rosalía ha trobat que ara volia explotar? Amb aquest afany de secretisme i de suposada complexitat, l’equip de màrqueting de la de Sant Esteve Sesrovires han aconseguit l’efecte invers de la promesa íntima, reveladora, que conté el disc: desactivar emocionalment qui l’escolta i fer-lo sentir la peça final d’un engranatge treballadíssim de màrqueting, en què Déu, l’espiritualitat i el sentit profund de les coses hi són, però només com a decorat. És, en definitiva, mística sense ànima.
Mentrestant, però, qui estigui interessat a explorar aquests camins només ha de fer que llegir alguns títols recentment publicats en català, com els exquisits Poemes essencials, de Joan de la Creu (trad. Pere Lluís Font), a Fragmenta, amb ‘Càntic espiritual’, ‘Nit obscura’ i ‘Flama d’amor viva’; el Llibre d’amic i amat, de Llull, en versió de Sebastià Alzamora, recuperat per Barcino; o bé el deliciós volum assagístic Místiques mallorquines, de Rosa Planas, publicat per Lleonard Muntaner, Editor. Els clàssics i les autores secularment ocultades i menystingudes no disposen d’un equip de promoció com el de Rosalía, però sí que parteixen d’un lloc una mica més fondo, una mica més ver: la recerca de l’amor, de la veritat, d’allò suprem. Poden arribar a colpir, fins i tot, un agnòstic irremeiable com el que signa aquest article.
