Mirar lluny

Mirar lluny, si cal, encara que sigui des del pou. Més o menys en això consistiria fer la llista de les bones intencions per encarar l’any que estrenem. Bones intencions individuals o estratègies col·lectives que aspirin al progrés personal o comú. Amb els mesos, la llista es complirà o no, però jerarquitzar les il·lusions sempre dona informació sobre si estem vivint com voldríem.

Sobre el progrés col·lectiu s’han escrit grans i molts llibres, però el nivell de perplexitat en el qual vivim no es redueix per molta teoria que tinguem. Si el 2022 semblava que era l’any de la sortida de la pandèmia del coronavirus, que ens va trasbalsar la vida, a entrants del 2023 la incapacitat xinesa per vacunar els seus ciutadans de manera efectiva, i per reforçar seriosament el sistema sanitari, ens recorda que el potencial destructiu del covid es manté.

La crisi xinesa també ens ha recordat que els règims democràtics potser són més difícils de gestionar, però també són més eficients a l’hora de garantir respecte i benestar als seus ciutadans. Quan algú parli de la capacitat de control social xinesa en termes positius se li podrà afegir que els seus ciutadans han demostrat que no podran ser reprimits eternament per un poder que té capacitat de control però no de gestió sanitària. La Xina és un gegant internacional, tecnològic, militar i científic amb els peus de fang per la manca de llibertat interna.

Les democràcies occidentals tampoc passen pel seu millor moment, però disposen de mecanismes de control. Com escriu Theodor Kallifatides: “La democràcia necessita ciutadans il·lustrats, conscients i sensats. Pressuposa responsabilitat, deure, veritat. Quan no és així, la democràcia també es torna feble. No té sentit preguntar-se de qui és la culpa sense quina és la culpa”.

CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA

El 2022 ens deixa una guerra oberta al cor d’Europa per la invasió russa d’Ucraïna que allargarà els seus múltiples efectes a l’any que comença. L’ordre de la Segona Guerra Mundial s’està esfondrant davant dels nostres ulls esbatanats. Els EUA i Europa s’aproximen mentre nord-americans i xinesos es distancien econòmicament i geopolíticament. La Xina reforça el seu paper en l’economia mundial, trasbalsada per la crisi energètica, i alhora demostra el seu poder territorial, tecnològic i veurem si militar. No és descartable que el 2023 es pugui obrir un nou i potencialment molt perillós flanc bèl·lic a Taiwan.

La guerra ha agreujat la crisi energètica i ha provocat una onada inflacionària basada en els costos i l’accés al gas, als fertilitzants i a tants altres productes derivats. Dependrà de tots, també dels nostres vots, que la crisi actual serveixi per accelerar o per ajornar la necessària transició energètica, que avui, honestament, està a les beceroles.

La guerra ens ha posat en el màxim risc d’escalada nuclear des de la Crisi dels Míssils de Cuba, quan només l’autocontrol i la diplomàcia subterrània van ser capaces d’evitar un desastre humanitari de magnituds catastròfiques.

Si de la Segona Guerra Mundial en va sortir la Carta de les Nacions Unides del 1945 i organismes cooperatius, avui les Nacions Unides estan boquejant com un peix moribund davant dels canvis d’aliances i les violacions dels drets humans.

L’any 2023 no sembla que hagin d’afluixar els moviments de reivindicació dels drets de les dones al voltant del globus. La lliçó més clara l’estan donant les dones que es resisteixen a ser condemnades a la ignorància pels talibans afganesos, o les iranianes. Com Sarasadat Khademalsharieh, gran mestra d’escacs, que aquests dies participa en el campionat mundial de partides ràpides al Kazakhstan sense vel, o les periodistes empresonades pels aiatol·làs. Elles concentren el millor de l’ésser humà, la valentia, la intel·ligència, l’elegància del gest, la dignitat.

No és casualitat que el diccionari d’anglès Collins hagi declarat permacrisis la paraula del 2022 . L’ha definit com “un període extens d’inestabilitat i inseguretat”. Entre les poques certeses que tenim hi ha la de l’avenç científic que ens sorprendrà el 2023.

LA CIÈNCIA

Si alguna cosa ens donarà alegries serà el progrés tècnic i científic, el progrés del coneixement. Una societat capaç de prioritzar la investigació i la recerca és una societat capaç de mirar més enllà del curt termini. Dels avenços que vindran, alguns els tenim a prop, en mans de centres de recerca amb seu a Catalunya, com el prestigiós Institut de Ciències Fotòniques (ICFO). Sobre la seva feina i les seves aspiracions escriu un article magnífic Toni Pou a les pàgines d’avui a l’ARA. La ciència és pura confiança en el millor de l’ésser humà. Pou aconsegueix explicar-nos com –amb les idees sobre el món microscòpic que han permès el desenvolupament d’internet, dels telèfons mòbils i dels ordinadors– estem passant de la Primera Revolució Quàntica a la Segona Revolució Quàntica. Ho explica amb Lluís Torner, director de l’ICFO, situat al Parc Mediterrani de la Tecnologia, a Castelldefels.

Allà continuaran explorant les aplicacions de fenòmens específicament quàntics com la superposició o l’entrellaçament. Una propietat que es basa “en el fet que quan dues partícules han interactuat, d’alguna manera queden connectades encara que les separin grans distàncies”. L’ICFO treballa en un sistema quàntic de comunicació que garantiria una seguretat gairebé total, aplicable a hospitals o entitats que gestionen infraestructures crítiques.

El 2023 portarà, com sempre, el millor i el pitjor. Confiem que la intel·ligència, la cooperació i la bondat s’imposin a tot el mal del qual també som capaços.