07/01/2022

Mirar amunt

La hipòtesi del meteorit se’ns havia acudit a tots. Un dia potser vindrà una estrella inflamada com la que va acabar amb la vida dels dinosaures i liquidarà també la vida humana a la Terra, o fins i tot rebentarà el planeta, convertint-lo en un munt de runa sideral. És una idea popular, molt adient amb les nostres dèries apocalíptiques. Ara se n’ha fet una pel·lícula, Don’t look up, i té la gràcia fàcil de les coses sabudes. Sabem que això podria passar; llavors tots els esforços humans per perpetuar la vida en aquest món esdevindrien estèrils. No hi hauria escapatòria, i si el termini per a prendre una determinació fos prou curt –sis mesos–, tampoc no sabríem ben bé què fer amb la nostra vida, personal i col·lectiva.

El més singular del film és que avalua l’impacte de la notícia en un món regit per la lògica capitalista de l’espectacle continu; o com s’inscriu l’apocalipsi imminent en les dinàmiques de la política mediàtica, en els cicles de notícies i en les infatigables demoscòpies electorals. La fase de negació seria esgotadora: serien molts els que refusarien la veritat de l’extinció, sobretot els líders, per no veure confirmat un fracàs més –el de la salvació dels propis votants–, o els més poderosos, que hi perdien més que la gent normal perquè tenen més la carn a la graella.

Cargando
No hay anuncios

Per això està molt bé que els protagonistes siguin dos científics –la veritat contra la pura passió de viure, de gaudir, de divertir-se fins a morir: el mal de la nostra època–; i ambdós sucumbeixen. L’un perquè no sap comunicar la notícia d’una manera mediàticament llaminera i l’altre pel contrari, perquè es converteix en carnassa televisiva i de les xarxes, el guapot que ha vingut a fer pronòstics sinistres abans de la publicitat. Però els fets són els fets, i són tan durs com innegociables: serem capaços de convertir l’apocalipsi en un negoci més, fins i tot en una utopia possible sobre la salvació econòmica del planeta? Aquí, la mala llet del film és tan paròdica com sorprenent: la possibilitat de fer una voladura nuclear controlada del meteor cedeix davant de la possibilitat d’aprofitar-se’n; convertir-lo en matèria primera per fer-ne microprocessadors i d’altres andròmines per a la societat de la informació. El que ens matarà serà l’ànim de lucre –aquesta és la tragèdia–, no un cos estel·lar.

El diagnòstic és tan atroç que acaba sent innocu, però, com en bona part del cinema (falsament) crític; en el fons ret homenatge a les nostres debilitats i les celebra, amb més condescendència que afany d’escarniment. Hi ha una visió descarnada de la mena de líders narcisistes i megalòmans que acabem posant al capdavant de les institucions i de l’economia, que no se senten en el mateix vaixell que nosaltres; fins i tot a l’hora de sucumbir hi haurà classes, o possibilitats més realistes que d’altres d’escapar. Potser això de “no mirar amunt” és el que ens caracteritza com a espècie, davant del meteor o de la veritat més severa. No estem fets per entomar la veritat sinó per buscar entre tots alguna forma oportuna de consolació. Una veritat inútil és pitjor que una mentida.

Cargando
No hay anuncios

Melcior Comes és escriptor