09/09/2021

El mirall escocès

3 min
Partidaris de la independència de Catalunya manifestant-se en suport a Clara Ponsatí a Edimburg, el març del 2018

Quan parlem del procés cap a la independència de Catalunya, és freqüent que ens emmirallem en el cas dels escocesos, ja sigui perquè hi identifiquem alguns paral·lelismes o perquè ens agradaria que algunes de les coses que es fan aquí es fessin a la manera d’allà. Amb part de raó, hi ha qui rebutja la comparació dient que parlem de realitats diferents, però també és cert que de la pràctica política de l’independentisme escocès, malgrat que no tingui una simetria perfecta amb el cas català, en podem treure lliçons molt útils i valuoses.

No és poca cosa constatar que la tradició democràtica del Regne Unit està molt lluny de la del Regne d’Espanya. La condició de nació d’Escòcia mai no ha estat qüestionada, mentre que en el cas de la nació catalana encara avui es continua negant l’evidència. I l’estratègia del govern de Londres per abordar les creixents aspiracions d’independència dels escocesos ha estat radicalment diferent de la dels governs espanyols. Mentre uns han optat pel reconeixement i la seducció, tot respectant els principis democràtics, els altres han optat per la negació i la repressió, vulnerant els drets fonamentals tantes vegades com ha calgut.    

Per situar-se en la realitat política escocesa, entendre l’evolució del moviment polític independentista i conèixer el paper del principal protagonista del procés independentista, l’SNP, val molt la pena llegir el llibre Independència i progrés. El repte de l’Scottish National Party (Edicions Saldonar), que ha publicat recentment el professor Marc Sanjaume, on descriu molt bé l’evolució ideològica de l’SNP, nascut l’any 1934, que al llarg dels seus 87 anys d’història ha transitat, amb alts i baixos, des de la irrellevància fins a assolir l’hegemonia de la política escocesa i el lideratge del projecte independentista.

En el seu llibre, el professor Sanjaume explica que, sovint, des de Catalunya tenim una idea distorsionada del que és l’SNP. Creiem que el seu discurs és monotemàticament independentista i que no està posicionat ideològicament ni a la dreta ni a l’esquerra. Ben al contrari, el seu ascens comença a final dels anys vuitanta quan es presenta com un partit de centreesquerra, i fa compatible l’objectiu de la independència amb un discurs socialdemòcrata, apostant de forma desacomplexada per plantejaments graduals i pragmàtics, capaços de connectar amb els interessos i les necessitats del gruix de la ciutadania, amb una voluntat clara d’anar més enllà del propi espai polític. 

L’SNP ha tingut intel·ligència política per aprofitar les oportunitats que s’han presentat en cada moment. Un exemple el trobem en l’intent del laborisme britànic de tallar de soca-rel les aspiracions independentistes amb la devolució de competències a Escòcia i la recuperació del Parlament escocès l’any 1999. Per a l’independentisme més ortodox, això va ser viscut com una trampa. Va creure que l’autonomia era un fre per a la independència. Per contra, els pragmàtics hi van veure una oportunitat, un trampolí. Un altre exemple seria el fet d’associar l’independentisme amb el bon govern; des del 2007 l’SNP governa Escòcia, i la seva acció política en l’àmbit de l’educació, la sanitat o la seguretat ha estat un altre trampolí per projectar-se i per consolidar el suport electoral sense renunciar mai a l’objectiu de convertir Escòcia en un estat.

També fou un exercici d’intel·ligència política l’acord signat l’any 2012 entre el primer ministre britànic i el primer ministre escocès per celebrar un referèndum acordat sobre la independència d’Escòcia. És evident que el premier britànic, sense cap ingenuïtat, s’avenia a fer-ho des del convenciment que el no a la independència arrasaria, tal com pronosticaven els sondejos, però, malgrat la derrota quasi segura, el govern escocès ho va viure com una oportunitat en la seva lògica gradual. I així va ser. Avui tenen consolidat un 40% de ciutadans favorables a la independència i han establert un precedent pel qual mai més es podrà negar el dret a Escòcia de celebrar referèndums sobre la seva independència. I un darrer exemple d’intel·ligència política el veiem amb l’intent de convertir el Brexit en una oportunitat per impulsar el projecte independentista.

Escòcia i Catalunya tenen tradicions polítiques diferents i el sistema de partits no és el mateix, però això no impedeix que en puguem extreure aprenentatges útils per a la nostra causa. En el marc europeu i occidental, la via per guanyar la independència només pot venir de la política intel·ligent, la que es faci des de les institucions, des dels partits i des de la societat civil organitzada, que llegeixi bé el context i aprofiti les oportunitats. A Escòcia han entès molt bé que ancorar-se en posicions maximalistes i no ser prou honestos amb les pròpies febleses i contradiccions els allunya de la victòria política. L’independentisme no s’ha de conformar amb tenir raó; també ha de voler guanyar.