Militarització versus democràcia

És evident que estem entrant en una espiral de militarització in crescendo molt perillosa que s’imposa al debat democràtic amb efectes del tot desastrosos per a les poblacions que pateixen la guerra, a les quals ningú els hi ha demanat directament la seva opinió, i l’extensió a altres contextos i poblacions que sense esser consultades entren a l’àrea de militarització i guerra com està passant ara amb l’Iran.

Què haurien votat els palestins respecte de l’atac de Hamàs a Israel si se'ls hagués informat de les conseqüències terribles que han hagut de patir? Es va decidir l’acció sense comptar amb la voluntat dels afectats. No obstant això, fins a quin punt era concebible i previsible “informar” de la voluntat d’eliminació del poble palestí practicada pel govern israelià adduint “defensa pròpia”, amb total falta de proporcionalitat en la resposta que ha resultat un pla sistemàtic de neteja ètnica.

Està d’acord la població d’Israel a sacrificar els seus ostatges en mans de Hamàs, mentre el seu govern decideix una guerra genocida contra nins, dones i ciutadans innocents? A la primera part de la pregunta probablement hi ha una gran quantitat d’israelians que no hi estaven d’acord, com es pot veure en les mobilitzacions en favor de negociar el retorn dels ostatges. A diferència de l’anterior, les enquestes fetes als ciutadans israelians mostren el suport majoritari a la destrucció dels palestins de Gaza. El no reconeixement i la demonització dels palestins a Israel ha convertit l’imago majoritari del palestí com a equivalent a terrorista, la qual cosa és una precondició per legitimar-ne l’eliminació.

Està d’acord la població de Rússia i d’Ucraïna amb la continuïtat de la guerra? Tal formulació indueix abstractament a la suposada resposta negativa per ambdues parts. No obstant això, la realitat és força complexa. La democràcia requereix condicions d’estabilitat i confiança les quals s’han anat desmuntant. Vegem, la guerra s’hauria evitat si s’haguessin respectat els Acords de la Conferència de Seguretat i Cooperació d’Europa (CSCE) de 1994, el Tractat d’Amistat, Cooperació i Associació de Rússia i Ucraïna signat el 1997, o l’Acta Fundacional OTAN-Rússia signada el mateix any sobre relacions mútues, cooperació i seguretat, acords posats en qüestió per l’expansió de l’OTAN incorporant Polònia, Txèquia i Hongria el 1999, i Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Bulgària, Eslovènia i Eslovàquia el 2004. El 2002 el president G. W. Bush va abandonar unilateralment el tractat sobre míssils antibalístics. Dinàmica que va encendre les alarmes russes, expressades per Putin a la Conferència de Seguretat de Múnic del 2008 quan es va oposar obertament a la proposta d’incorporar Ucraïna i Geòrgia a l’OTAN, protestes ignorades per les polítiques expansives d’armament i d’ingerència interna en el cop d'estat del Maidan per part dels EUA, contestades per Rússia amb l’annexió de Crimea el 2014 i la guerra d’Ucraïna el 2022, després que Ucraïna signàs i incomplís els Acords de Minsk I i Minsk II i els EUA es retirassin el 2019 del Tractat de desplegaments de míssils nuclears d’abast mitjà...

A hores d’ara, sense comptar amb els pressupostos dels EUA, la suma dels pressupostos militars dels estats de l’OTAN freguen el 2% de mitjana del PIB i superen en més de quatre vegades els de Rússia. Quin és el cost d’oportunitat que aquesta política expansiva de la despesa militar del 5% que l’OTAN vol imposar a Europa tindrà per l’Estat de Benestar o per fer front a l’emergència climàtica? El que no és possible és augmentar en tal quantitat els pressupostos militars sense descomptar-ho de despeses socials i climàtiques.

Tot plegat és un desideràtum que l’únic a qui serveix és a consolidar en el poder opcions polítiques autoritàries, antidemocràtiques i que també es reflecteix a les correlacions de la política en els estats europeus.

La prioritat per a Europa és rescatar la democràcia d’aquest relat militarista que no ens porta enlloc més que a la guerra. Cal deslliurar-se del vassallatge dels EUA i dels interessos del seu complex militar i cal definir una veritable estratègia de seguretat europea i recuperar l’esperit de la Conferència de Seguretat i Cooperació de 1994.