Mestres que fan pinya
Cerc a posta de sol el teatre romà de Pol·lèntia. Anit hi representen Els carnissers, de Guillem Frontera, en la singular i vigorosa dramatúrgia de Miquel Mas Fiol. No me la vull perdre. Em desorient una mica i, caminant des del descampat on he deixat el cotxe, acab a una camada que s’estreny. Uns infants magribins fan ballar la baldufa per davant d’unes cases apartades. Els escomet per si poden ajudar-me.
Encantats, em donen tota casta d’entresenyes. Expliquen, descriuen, assenyalen... fins i tot m’aconsellen puntualitat i m’acompanyen una bona tirada. Tota l’escena transcorre en un mallorquí fluidíssim i de fonètica francament acceptable. Mentre ens acomiadam pens que de vegades oblidam el gran èxit col·lectiu que ha significat l’ensenyament en català. Rectific, ha estat més que un èxit: és un vertader miracle.
Bon moment per recordar-ho, a punt de començar un curs escolar, que arriba novament carregat d’amenaces i incerteses: el Pacte de la vergonya PP-Vox, la segregació lingüística, la modificació de la llei educativa, l’obsessió d’arraconar la llengua pròpia, la devaluació de la titulació de català, l’eixamplament de les exempcions, la persistent connotació en negatiu de la llengua del país –penalización, imposición, impedimento, dificultad, dictadura...–, l’absurd objectiu de garantir com a mínim un centre segregador per comarca, la no exigència del coneixement de català en determinades oposicions, el repartiment de 21 milions d’euros entre els centres que segreguin els alumnes i contravenguin la legalitat...
A pesar que el PP de Prohens s’avengui a signar irresponsablement tota casta de despropòsits per, textualment, “garantizar el conocimiento del español en el sistema educativo”, basta tenir ulls a la cara i passejar-se per qualsevol centre escolar, per veure que la llengua que no tenen garantida tots els alumnes al final de l’etapa obligatòria és el català. Les xifres certifiquen una tendència negativa: la caiguda de 10 punts en la competència en català des del 2013.
En paral·lel a l’afebliment de l’ús social del català, el seu ús escolar també es debilita. Les causes, evidentment, són diverses. El repte demogràfic, per exemple, pren a les Balears l’acceleració més alta de l’Estat: un augment de població del 52% en 25 anys. Unes xifres superiors a les del País Valencià (31,9%) i Catalunya (29,2%), i que condicionen la sostenibilitat lingüística i cultural del país.
Altres causes, en canvi, són clarament intrínseques i responen a les mateixes dinàmiques escolars. El fet educatiu, com altres àmbits, viu una intensa acceleració i una complexitat creixent. La dispersió dels objectius i la diversificació de les expectatives han tensat l’escola i l’han convertida en un territori amb massa urgències i massa ocurrències, i on no sempre és fàcil ordenar les prioritats. Són ara tantes les multitasques a emprendre i tants els microprocessos a complimentar, que acabam oblidant el més rellevant de la nostra tasca i el veritable sentit de l’educació: garantir la igualtat d’oportunitats entre tots els alumnes independentment de la diversitat d’orígens i contextos familiars. En definitiva, que l’escola continuï essent un ascensor social àgil i fiable.
És evident que l’adquisició de la competència en la llengua del país és un pilar fonamental d’aquesta igualtat d’oportunitats i, per això mateix, l’autèntica columna vertebral del sistema educatiu. Aquí i a qualsevol racó del món. Per això urgeix retornar al correcte compliment dels projectes lingüístics, darrerament tan diluïts entre tota casta d’estímuls educatius.
Ensenyar eficientment en català, però, no és només qüestió d’intuïció o de voluntat. Ensenyar llengua –especialment en els primers nivells i a nouvinguts– requereix aplicar una metodologia acurada i dominar una estratègia pedagògica solvent. Malauradament, molts de mestres joves s’enfronten a la tasca sense les eines adequades perquè, d’ençà que el 2013 el Govern Bauzá l’eliminà, no s’ha recuperat el Servei d’Ensenyament en Català ni els equips de suport a la immersió, que durant tants d’anys acompanyaren exitosament la tasca dels docents a través de la formació i l’activació de recursos i estratègies.
No podem esperar més. És el moment de recuperar aquestes eines, d’activar-les i de compartir-les. I això és el que s’ha proposat l’Assemblea de Docents a través de la xarxa ‘Feim Pinya’ d’escoles en català, una proposta formativa i d’acompanyament mutu, que vol posar en contacte docents i educadors compromesos amb l’ensenyament en català, i amb ganes d’aprofundir en l’eficàcia d’una estratègia docent sòlidament fonamentada.
Una iniciativa, de base i popular, que generarà espais i oportunitats on els docents puguin compartir metodologies i materials. I, sobretot, fer-se costat. Està ben pensat.