Més universitats, més desigualtat?

PalmaLes Balears han viscut durant dècades al marge del boom de les universitats privades que ha transformat bona part del mapa universitari de l’Estat i també d’altres països del nostre entorn. Fins no fa gaire, el territori semblava resistir a projectes que sovint tenien més de negoci urbanitzador i turístic que no d’iniciativa acadèmica, projectes que es varen aturar. Però aquest escenari ha canviat. A partir del curs que ve, les Illes s’obren de bat a bat a l’arribada d’universitats privades, amb nous estudis, recursos econòmics i grans edificis que prometen sacsejar el sistema universitari tal com l’hem conegut fins ara.

El fenomen no és ni anecdòtic ni local. A Espanya hi ha ara 50 universitats públiques, exactament les mateixes que a començament de segle. En canvi, en aquest mateix període, les universitats privades s’han més que duplicat: ja en són 42 i tot apunta que la xifra continuarà creixent. La universitat, de cada vegada més, és també un negoci. I quan l’educació superior s’inscriu dins les lògiques del mercat, convé demanar-se a qui serveix i a qui deixa fora.

Sense desmerèixer qualsevol iniciativa educativa, és imprescindible alertar dels riscos evidents d’elitització i d’augment de les desigualtats. Estudiar en una universitat privada pot costar entre deu i vint vegades més que fer-ho en una de pública. Aquesta diferència econòmica no és menor: pot convertir l’accés a determinats estudis –que la UIB no ofereix o només pot oferir amb places molt limitades– en un privilegi reservat a qui el pot pagar. El resultat és una universitat a dues velocitats, que reprodueix i consolida les desigualtats socials.

A aquesta qüestió quantitativa s’hi afegeix un debat qualitatiu. La recerca és una prioritat –gairebé una obligació– per al professorat de la pública pel seu compromís amb el coneixement i amb la societat. En el model privat, en canvi, la investigació sovint no s’entén com a inversió estratègica, sinó com una despesa que no sempre encaixa amb l’objectiu principal, la rendibilitat. També hi ha un altre factor clau en un territori com el nostre: la llengua. Les universitats privades mostren, en general, poc interès per la llengua pròpia i tendeixen a prioritzar el castellà i l’anglès, amb l’impacte cultural que això té.

És cert que les Balears arribaren tard a la universitat i que mai no s’hi ha fet una aposta prou ambiciosa i sostinguda. Encara avui, massa joves han d’anar a estudiar fora, amb els costos econòmics que això comporta, i molts ja no tornen. Per això, el debat no hauria de ser com estam substituint la universitat pública, sinó com reforçar-la.

Creure en la universitat pública no és una consigna ideològica. És una decisió estratègica. Dels seus valors –l’equitat, la recerca, l’arrelament al territori– depèn el futur dels nostres joves. És a dir, el futur de les Balears.