Més enllà

Si un té una mica de sort, acaba veient el recanvi d’uns quants papes de Roma durant la vida. Per desgràcia, hi ha el costum de fer papa un senyor d’edat provecta, se suposa que savi i amb prou empenta per tirar cap endavant la missió moral del cristianisme. Potser podria arribar a passar el que va imaginar Paolo Sorrentino a The Young pope, quan va plantejar què passaria al Vaticà si sortís papa un cinquantí revolucionari, més aviat esteticista, algú que entengués ‘el geni del cristianisme’ com l’havia sabut trobar Chateaubriand. Hi ha hagut moltes ficcions bones i dolentes sobre papes, Roma i la cristiandat, intrigues vaticanes més o menys llefiscoses –així, les que tenen relació amb la màfia, com El Padrí III, o Suburra–, o que tenen l’objectiu que mostrar que, fet i fet, el Vaticà no és més que un altre centre de poder terrenal, tan corrupte i ambivalent com qualsevol altra instància mundana –així, Conclave, la celebrada pel·lícula d’enguany–, per molt que vulgui embolicar-se d’art extraordinari i de les bones paraules dels evangelis. 

No sabem qui serà –o com serà– el nou papa, o si això, comptat i debatut, ha de tenir cap importància. Tanmateix, jo em sento més inclinat a creure en papes que no en déus, en homes de carn i ossos, amb debilitats i poders, que no en omnisciències divines i salvadores. A Roma s’hi poden fer moltes coses, sobretot a favor dels que més ho necessiten. Hi ha molts diners, i molta influència, molta capacitat d’incidir encara en les decisions que es prenen a les altes instàncies internacionals. El Vaticà sobretot juga a ser això: una monarquia moral planetària, regida per un home bo i íntegre, no elegit democràticament, tampoc, sinó pels mecanismes d’un despotisme il·lustrat molt a l’antiga. Un senyor que sigui un ‘Sant Pare’, ja ens entenem. Allà, tampoc s’hi tenen en compte les dones, cosa que allunya la institució cada vegada més d’una realitat que tendeix a la inclusió. Tot i això, la seva gràcia potser és la invariabilitat dels costums, i que vagi a un ritme que és més semblant al de les plaques tectòniques que no el de les modes o les polítiques de la identitat. A més d’un centre de debat teològic (signifiqui això el que signifiqui en ple segle XXI, quan ja les màquines parlen soles…), Roma hauria de continuar sent un record del que està bé i malament, del que podem fer com espècie per salvar-nos els uns als altres, i del que va dir Jesús com a un dels mestres morals de la humanitat, cosa que oblidem cada parell de dies emportats per la distracció i la mandra. Que Déu existeixi és qüestionable, però no ho és l’existència del Bé i del Mal. Roma no hauria de ser més que això: una llum que ens diu que hi ha coses més bones que d’altres, i maneres de fer que, si bé no ens salvaran, ens donaran la mínima salvació necessària que pot fer que aquesta vida valgui una mica la pena. Un papa de Roma hauria de ser algú a qui admirar; però no sabem per què necessitem aquesta fascinació ni aquesta guia. I aquesta debilitat ens fa humans; necessitats d’una fe que sempre està més enllà.