Per què MÉS ha d’aprendre a ser gran sense deixar de ser útil

El meu partit, MÉS per Mallorca, ha convocat el seu congrés per d'aquí a un mes. I no me n’he pogut estar de ficar cullerada, què hem de fer, som així. Perquè per a un observador extern —o, fins i tot, per a un militant mitjanament despert— la situació de l’espai ecosobiranista comença a assemblar-se a aquell moment en què entres en una habitació i no recordes què hi havies anat a fer. Tens ganes de fer alguna cosa (útil?), sí, però t’ha agafat l’Alzheimer polític de sobte i acabes remenant papers vells i fent veure que estàs molt ocupat. I així estem: molt ocupats, però sense saber exactament en què.

MÉS, aquell invent simpàtic que va sorgir quan ni la CUP ni Podem existien, tenia una missió clara quan va néixer: aglutinar els rebotats. Parlo del 15M, el moviment anti-TIL i les classes mitjanes cansades de retallades, corrupció, Rajoy i Bauzà. En aquest context, i amb molt d'encert, el PSM, Els Verds i alguns ex d’IU van veure la jugada i van pensar: “Mira, si aquí muntem una coalició electoral amb aquesta tropa, potser ens voten fins i tot els moderns de Palma”. I va colar. Però clar, el problema és que el que havia de ser una plataforma electoral ha acabat fent veure que és un partit. Amb seus, amb estatuts i amb tot, però sense tenir gaire clar si som una colla d’amics, una assemblea de veïnats o una sucursal d’alguna ONG. 

El resultat de tot plegat és clar: una crisi existencial permanent.

Un bon exemple d’aquest embolic són les aliances electorals. Com que MÉS no ha acabat de fer la seva “refundació” política, cada vegada que es parla de pactar amb algú, sembla que s’acabi el món. Els catalanistes de sempre s’estiren els cabells només de sentir parlar de Sumar o de l’esquerra espanyola, com si això fos trair la causa. Els més esquerranosos, en canvi, s’enfaden si algú del partit parla de Catalunya o de sobirania. Quasi ningú s’adona que el debat no és amb qui pactam, sinó si sabem realment qui som (espòiler: no gaire). 

Mentrestant, la militància va una mica perduda, com jugant al Qui és qui de l’esquerra: “Aquest és feminista, però parla castellà; aquest és ecologista, però va votar Podem; aquesta és sobiranista, però viu a Calvià…”. I així no es pot construir res sòlid. El perill és caure en l’autocomplaença i tancar-nos en un “només nosaltres som els autèntics” que destrueixi qualsevol opció d’unitat d’esquerres per simple orgull. I no caldria: MÉS podria ser el centre d’un projecte mallorquinista obert, progressista, ecologista i feminista, capaç d’il·lusionar la gent que mou el país des de baix: qui organitza el Correllengua, defensa la sanitat pública o lluita contra el turisme massiu, per exemple. Però per fer això cal lideratge, idees clares i una mica menys de por de perdre el control. En resum: toca desacomplexar-se.

Davant aquest panorama, m’he animat a fer una petita llista de deures pendents. Sense grans discursos ni aires de salvadors, aquí van algunes idees que crec que hauríem de debatre els mallorquinistes d’esquerres per aclarir-nos d’una vegada. En primer lloc, el municipalisme ha de ser el nostre eix: és on som forts, on la política encara té rostre i sentit, i on es pot transformar la realitat. Cal coordinar-nos millor i fer d’aquesta xarxa local el nostre motor, una manera de fer política en positiu. També hem d’aprendre a parlar d’altra forma, amb un llenguatge proper i entenedor, i deixar de ser el “Partit del No”: la crítica és necessària, però la gent vol sentir propostes i respostes concretes. A més a més, ens toca superar la indefinició i aprendre de l’experiència de govern: haver estat socis del PSOE ens ha mostrat que gestionar no és el mateix que decidir. L’autonomia no basta, i governar sense sobirania és fer d’administradors d’un sistema pensat perquè res no canviï gaire. També hem de parlar d’Espanya i d’Europa, de reptes reals com l’auge de l’extrema dreta o la immigració, i recordar que formam part d’un projecte europeu com l’Aliança Lliure Europea, que dona sentit al nostre sobiranisme modern i obert. I, sobretot, cal superar el 2015, assumir les derrotes i perdre la por de liderar. Som alternatius pel nostre model de país, no per voler ser més d’esquerres que ningú.

I per damunt de tot això, cal reafirmar-nos en els nostres ideals: catalanisme, ecologisme i progressisme. Parlar clar i trepitjar més fang i menys moqueta. Només així podrem teixir l’aliança més efectiva de cara al 2027. Amb un objectiu clar: guanyar vots, reconstruir un bloc d’esquerres i, si pot ser, fer fora Prohens d’una vegada. Ja s’ha escrit molt, ja s’han fet prou ponències: ara toca llegir-les, definir-nos i actuar.

Ara bé, tinc la sensació que els tirs del congrés aniran en un altre sentit. Ja sabem com va això: es parlarà molt de noms, de llistes, de qui puja i qui baixa, com si tot es resumís en qui surt més guapo a la foto. I és una llàstima, perquè, tot i que els noms tenen el seu pes —i ho dic clar: a mi m’agrada en Lluís Apesteguia—, res d’això no és realment important si no parlam del fons. El que de debò compta és si volem tornar a ser útils a la gent d’aquesta illa. Perquè Mallorca, aquesta illa de guiris, constructors i hotelers omnipresents, necessita més que mai un partit mallorquinista, d’esquerres i ecologista. Un partit valent, amb idees pròpies i amb la mirada posada en el futur, no en les cadires. Perquè si aquest congrés no serveix per recuperar la brúixola, tota la resta —els noms, les quotes, les fotos— serà només soroll de fons. El temps dirà.