11/03/2022

Mentides

2 min

Ja sabem que la primera víctima de qualsevol guerra és la veritat objectiva, els fets i el seu relat. Durant això que anomenem postmodernitat s’ha volgut teoritzar sobre la manca de consistència de la veritat com a fet incontrovertible; així, tot serien interpretacions, tan sols, i l’aspiració a dir la veritat sobre qualsevol cosa no seria més que fer passos a la impostura des d’una cega arrogància. Les filosofies de la sospita ens volen fer dubtar de tot, fins i tot que plou quan veiem la pluja amb els nostres propis ulls o ja anem amb la roba ben xopa. Però pensar així, sobre fets reals o objectius, no sobre ideologies sinó sobre la realitat final del que passa o no passa, no és res més que donar ales al cinisme, a la impostura i a un escepticisme nihilista, que ens acaba convertint a tots en zombis i mentiders. Ara s’ha posat de moda, en aquesta línia, mostrar-se dubtós davant de la injustícia flagrant, del crim immens, de la invasió militar russa a Ucraïna. 

Es diu que no es té prou coneixement de la causa, i que res en aquest món no és tan simple com per reduir-ho a una lluita de bons i dolents. Acabem veient que personatges que ens volen instruir sobre les microviolències a la nostra societat de sobte han tornat cecs i escèptics davant de l’ocupació armada d’un país sobirà i les víctimes civils de bombardejos. Sembla que estan més ensinistrats per veure ‘violència’ en algú que no usa el llenguatge inclusiu —o potser obre massa les cames en el seient del metro– que no per denunciar els crims de guerra, la violació dels drets humans o la simple censura informativa. A la Rússia de Putin s’ha prohibit qualificar la guerra com a guerra; se l’ha d’anomenar ‘operació especial de pacificació’, fins i tot ‘desnazificació d’Ucraïna’, i trobem que no són pocs els que aquí, entre nosaltres, estan disposats a creure’s aquesta manera d’abordar la realitat. 

El llenguatge, com ens va ensenyar Victor Klemperer, serveix no per explicar la realitat sinó també per esborrar-la. La guerra no existeix, doncs, d’acord amb els mitjans russos controlats per l’estat. La Unió Europea ja ha vetat aquests mitjans, els que emmarquen els fets o menteixen així, d’igual manera que Putin ha tancat a Rússia els mitjans que no defineixen les coses en els termes que més li convenen, talment Facebook o la BBC. 

La guerra informativa ha començat, i, com en tota guerra, no s’hi valen els drets constitucionals: tot és a vida o mort, cosa que dona també una idea bastant mesquina de la nostra democràcia. És del tot improbable que aquest tancament de mitjans pogués passar, per exemple, als Estats Units. La guerra sempre ens ha fet evident que t’has de tornar tan horrible com el teu rival per mirar de guanyar-lo. Al nostre país també s’han tancat mitjans, i s’han donat instruccions polítiques perquè els empresonats independentistes no fossin qualificats, en els mitjans, de ‘presoners polítics’. De tot això, doncs, ja en sabem. El que ens espera en els propers anys —la degeneració absoluta de tot— pot ser ben entretingut de veure.             

Melcior Comes és escriptor