29/09/2023

I de què menjaràs, si et dediques a la filosofia?

Fa uns dies llegíem en aquest diari que darrerament les perspectives d'ocupació de qui estudia filosofia han millorat considerablement. Intueixo que la sorpresa amb què vaig llegir la notícia va ser compartida per altres mirades lectores, atès que si alguna preocupació se sol mostrar a qui vol completar els estudis en filosofia (o en qualsevol disciplina humanística) és precisament la pregunta que titula aquest article.

La inquietud és del tot pertinent. No proliferen, certament, ofertes de feina on es retribueixi per seure en una taula vuit hores al dia per fer preguntes i buscar tres o cinc peus al gat, segons s’escaigui. L’ofici de la filosofia no se sap ben bé quin és, i precisament per això pot posar-ho tot en qüestió, començant per ella mateixa. Tanmateix, aquesta permanent crisi d’identitat en què viu la filosofia ha dificultat poder materialitzar-la en un perfil professional clar. A què es pot deure, doncs, aquesta sorprenent dada?

Cargando
No hay anuncios

De respostes se’ns en poden acudir moltes. Per exemple, el creixent pes d’això que anomenem pensament crític (que no sabem ben bé com de críticament hem de definir), la palesa necessitat de dirimir problemes ètics en disciplines biomèdiques o tecnològiques, o la capacitat imaginativa i creativa que promou la filosofia. Totes elles consideracions reconfortants per a una disciplina, la filosòfica, que no passa pels seus millors moments en els plans d’educació preuniversitària. Paradoxes de la vida.

La notícia, però, em va fer pensar en una hipòtesi que potser també ajuda a entendre la situació. Una de més relacionada amb aquella actitud filosòfica de no descartar respostes més immediates, per poc complaents que siguin. Vaig pensar en el pes de la precarietat professional.

Cargando
No hay anuncios

És palmari que la precarització ho travessa tot, però en el menú professional de la filosofia no hi destaca cap especialitat de la casa ni tampoc un plat principal. Una inconcreció que abans podia anar a la contra i que ara sembla jugar a favor. Una avinentesa de la qual recelar, però, perquè seria el context de tanta precarietat el que faria interessant la mal·leabilitat d’un perfil al qual no se li associa una idea preponderant de sortida professional –o d’entrada, segons es miri.

“Bé, però alguna cosa ha de tenir de positiu aquest difuminat ofici de la filosofia, no?”. Sí, potser sí, però el dubte metòdic insisteix en no refiar-se gaire de les aparences i sospesar què apareix en el fenomen. Potser és pel propi biaix professional, però crec que darrere d’aquestes dades no es poden deixar de projectar les dues cares de la moneda.

Cargando
No hay anuncios

“Bé, la filosofia com sempre veient el got mig buit”. D’acord, doncs mirem-ho en positiu, perquè al que segurament sí que estem més avesats els que fem filosofia (o una disciplina humanística), i des de bon principi, és a saber que hem de variar, i força, la nostra dieta professional. És el que té no encertar a saber “capitalitzar” allò que fem. Un dubtós honor, diran alguns, o una forma de resistència, contradiran d’altres.