Memòria

Feia molts d’anys que era una anomalia, una vergonya col·lectiva, que a Espanya encara existeixin fundacions dedicades a enaltir la dictadura franquista, i que a més gaudeixin d’incentius fiscals o fins i tot de subvencions públiques, com la que va rebre de mans del govern d’Aznar. Que una democràcia mantingui viva una institució que glorifica un règim que la va negar és una contradicció intolerable. La iniciativa del govern de Pedro Sánchez d’il·legalitzar la Fundación Francisco Franco arriba tard, tardíssim, però sembla que a la fi pot arribar. Això ja és una bona notícia.

Però la paradoxa és que, mentre que a Madrid es fa una passa endavant per netejar l’espai públic d’apologia del feixisme, aquí, a les Illes Balears, el Govern del PP amb el suport de Vox n’ha fet dues enrere, de passes. Iniciar el procés per derogar la Llei de memòria democràtica, com s’ha fet, no és només un gest ideològic. És una declaració d’intencions: la de voler enterrar un altre pic la veritat amb el pretext de la ‘concòrdia’ o del ‘girar full’. Com si la memòria històrica fos una nosa, una molèstia per als qui voldrien reescriure el passat segons els seus interessos.

A Espanya i també a Europa, la dreta s’ha acostumat a conviure, sense gaire incomoditat, amb l’extrema dreta. I en aquesta convivència, el relat dels vencedors de fa vuitanta anys troba totes les escletxes per infiltrar-se. Es neguen foses comunes, s’eliminen plaques que recorden les víctimes, s’equiparen botxins i represaliats.

A les Balears, on encara hi ha centenars de famílies que esperen poder identificar els seus, la derogació d’aquesta llei és un cop dur. No es tracta de simbologia ni de plaques; es tracta de reconèixer que hi va haver víctimes d’un règim dictatorial i criminal i que el silenci no en pot ser la resposta democràtica. El que es vol fer ara és tornar a aquell silenci. I el silenci, en matèria de memòria, sempre és còmplice.

Vivim un temps en què l’extrema dreta torna a créixer sense complexos. A França, a Itàlia, a Alemanya, a l’Argentina, i aquí també, i tant. S’ha establert amb discursos de por, de ressentiment, de falses seguretats. I, sobretot, amb la voluntat d’esborrar el passat, aquest que tant els incomoda. I no per molt repetit deixa de ser cert: la història, quan no s’explica, es repeteix. I això, que hauria de ser una advertència, sembla avui una temptació.

Per això és tan important que els joves coneguin la veritat. Que sàpiguen d’on venim, qui va perdre la llibertat, qui va morir per defensar-la. No anam per aquest camí, ans al contrari. Si es desmunta la memòria històrica, en aquest cas, es desmunta també la consciència democràtica. I un poble sense memòria és un poble tremendament vulnerable i molt fàcil de manipular.

Il·legalitzar una fundació que exalta un dictador és una passa més que necessària. Però buidar de contingut la memòria de les seves víctimes és, senzillament, una infàmia.