La Melero i la dona de Lot

Li diuen així, "la Melero", que és un tractament de respecte i de proximitat a la vegada. La conec bé. Vibra amb el periodisme com si li passés el corrent, i es deixa sorprendre, amb la vehemència del corredor de fons que va arribar a Marató (i després va morir) per donar una notícia i amb la sorpresa, indomable, dels gats. Un gat no pot evitar girar-se cap allà on hi ha notícies. És la seva naturalesa. Vull dir amb això que l’Helena –la Melero– té la part instintiva del periodista, però també la part intel·ligent. És una barreja que admiro, perquè no la tindré mai. La Melero seria la dona de Lot. Li diuen que fugi de Sodoma i Gomorra, però que no es giri per mirar, perquè si mira, es convertirà en sal. I ella mira, esclar. Perquè és periodista. I es converteix en estàtua de sal. Em sembla que és un dels meus personatges preferits de la història, la dona de Lot.

La Melero potser ha patit la gran bellesa que posseeix. Tendim, tots, a valorar una de les dues coses, la bellesa o la intel·ligència, però ens costa valorar les dues a la vegada. La gran ironia que fa servir per a cada aspecte de la seva vida, sense filtres, sense cap màscara, amb una sinceritat que ens resulta propera, familiar, esclar, ha aconseguit que jo, que fa molt de temps que passejo per aquells platós on regna, hagi rigut amb ella com mai. La Melero és còmica, però també creïble, però també empàtica, però també seriosa.

Algú com ella ha rebut ofertes d’altres televisions, amb altres llengües, més fortes, i altres audiències, més grosses. Però ha decidit fer tele en català, cada matí, des de fa anys. Com que ha fet un pacte amb Llucifer, no sembla gens una periodista veterana, que fa molts anys que cada dia se’ns acosta i ens parla de tu a tu. Fa molts anys que la Melero forma part de la nostra tele i ja és hora, de veritat, de dir-li –si ens la trobem pel carrer– que és la millor. I que gràcies per fer-ho aquí, en català.