Meditacions sobre un espai en blanc (1968)

Columna a Serra d’Or (IV-1968) de Josep M. Castellet (Barcelona, 1926-2014), assagista i crític nascut aquest dimecres fa 95 anys. Aquest article substituïa un original “conflictiu”. Es covava la Primavera de Praga i el Maig del 68 (ell era a París el 13 de maig). Aquí hi havia censura malgrat la llei Fraga. Retrat de Castellet (2008) per l’arquitecte Camil Queraltó.

Hem d’omplir, a corre-cuita, un espai en blanc: hem de substituir unes ratlles -sobre el tema de “la revolta dels joves”, que ens han pregat de retirar tot esperant un diàleg esclaridor sobre elles- per unes altres de menys conflictives. El fet no deixa d’ésser significatiu, no pas perquè ens afecti personalment, sinó perquè subratlla un dels problemes que quedaven implícitament suggerits en la columna retirada: la crisi del concepte de llibertat, no solament entre nosaltres, sinó també en el món contemporani. La llibertat és un producte del desenvolupament històric i podem seguir les etapes del seu procés a través de les diverses concepcions que ha tingut a la societat esclavista, a la societat feudal i a la societat capitalista. Avui, creiem, el concepte dinàmic i evolutiu de llibertat se centra en les tensions entre la llibertat i la necessitat objectiva del procés històric (Txecoslovàquia, per exemple), la qual cosa significa nous plantejaments en un món en marxa cap a objectius que momentàniament ultrapassen les nostres possibilitats. Una vegada més, això demostra la dificultat de poder parlar unitàriament, com a totalitat, del món contemporani, on, almenys, coexisteixen penosament dos sistemes tan oposats com el socialista i el capitalista. Les dificultats creixen quan es tracta de parlar del nostre món confusionari i de parlar de la nostra llibertat, perquè ho hem de fer dins els límits que ens imposa la regulació social de la nostra societat, tot tenint en compte les evolucions del món exterior. Així, per exemple, hem de distingir, dins els oposants al sistema, entre els qui no el rebutgen per ell mateix, sinó només en alguna de les seves possibles aparences, i els qui el rebutgen en bloc. Tot això ens dona un ventall de possibles concepcions de la llibertat i, com a mínim, un mateix ventall de possibles coercions de la llibertat. Tot això, també, tendeix a sumir-nos en les més impensables confusions, perquè hi ha coercions que no sabem per què han de venir d’on vénen, ni sabem per què ens han d’afectar a nosaltres, almenys en el moment actual. Però, ¿no ho sabem o no hem volgut saber-ho, o, sabent-ho, no volíem que fos així, o sabem que havia d’ésser així i, malgrat tot, volíem creure que podia ésser d’una altra manera? En tot cas, la responsabilitat només atenyerà a nosaltres mateixos si, un cop sabudes les coses, tendim a resoldre-les. L’espai en blanc s’acaba: l’hem omplert de lletres. ¿Qui ens dirà el preu d’aquesta rebequeria?