03/05/2022

Mazzarino i Pegasus

3 min
Un venedor de patates promou el seu producte amb un megàfon i una campaneta.

El Breviari dels polítics del cardenal Mazzarino (1602-1661) fou publicat en llatí uns anys després de la seva mort, i mai no va quedar clar si es tractava d'un apòcrif o d'una obra original del personatge més influent de la França del segle XVII. El mateix títol, Breviarium politicorum secundum rubricas mazarinicas, així com un to que de vegades frega la mateixa caricatura del personatge que suposadament l'escriu, fan pensar de manera raonable en una mena de sofisticada paròdia. Sigui com sigui, es tracta d'un text fonamental per entendre l'Europa del Barroc, més enllà de les intrigues pròpiament versallesques. El Breviari dels polítics no és ben bé un mirall de prínceps a l'estil de Maquiavel sinó un text molt proper als informes que redacten els spin doctors postmoderns per assessorar els polítics. En tot cas, el que em sembla més fascinador d'aquesta obra és l'absoluta centralitat d'allò que podríem anomenar "gestió política del secret". Certament, Mazzarino dona consells de tota mena, però els que fan referència a l'obtenció i rendibilització d'informacions comprometedores són els que semblen preocupar-lo més. De fet, Mazzarino acaba fent una espècie de classificació implícita entre aquells éssers humans que són capaços de revelar secrets, expandir simples rumors, etc. i aquells altres que són discrets, cautelosos, etc. El bon polític s'ha de relacionar amb els dos però, per descomptat, amb finalitats molt i molt diferents.

Llegint el Breviari dels polítics és impossible deixar de pensar en l'ús que els nostres representants fan d'artefactes comunicatius com Twitter. Tot fent un simple càlcul intuïtiu de les vegades que aquest altaveu virtual genera rèdits polítics i de les vegades que porta a aparatoses cagades fruit de la humana tendència a dir el primer que ens passa pel cap, constatarem que el negoci no està gaire clar. Les possibilitats que un polític acabi dient coses que no ha de dir aquí són immenses, i és impensable que en unes quantes dotzenes de caràcters algú pugui expressar una idea que no tendeixi per força a l'ambigüitat. Convé recordar que no estem parlant de dos adolescents que intercanvien comentaris sobre com els ha anat l'examen de mates, sinó de persones que manen. A banda dels vells i previsibles globus sonda, quin guany obté el polític? I el ciutadà?

El cas Pegasus ens ha fet adonar de l'equívoc company que la majoria de la població porta avui a la butxaca. Sempre s'han robat secrets, sempre hi ha hagut espies, sempre ha costat protegir la informació sensible. No estem, doncs, de cap manera davant d'un fenomen nou, però sí d'un salt qualitatiu sense precedents. Al mòbil hi solem portar coses tan variades com missatges privats, correus de la feina, fotografies íntimes, cançons... Amb les tecnologies ultrasofisticades que s'utilitzen per espiar, el que està en joc ja no és només un email important, o mil, sinó quasi tota la nostra vida expressada en bytes. Quan pertany a una persona influent, aquest contenidor d'informació és una bomba de rellotgeria. Em sorprèn que encara s'utilitzi tal com es fa avui, és a dir, com una mena de pròtesi polivalent que a canvi d'oferir determinats serveis es cobra el tribut de la nostra intimitat.

No crec que hi hagi res a pelar amb una tecnologia com la que representa Pegasus. D'aquí un temps quedarà obsoleta, però serà substituïda immediatament per una altra de millor. Inverteixin el que vulguin en sistemes de protecció: al cap de ben poc no tornaran a servir de res. D'alguna manera, es tracta d'un joc idiota. Fer-nos ressò de la parsimoniosa astúcia dels antics, en canvi, sí que permet neutralitzar Pegasus i el que convingui. Però això vol lectures lentes, silenci, temps, no resums de premsa llegits dins d'un cotxe oficial amb un parell de mòbils a la mà. "Deixa anar alguna confidència tot conversant amb xerraires impenitents –diu Mazzarino– i confia'ls, sota promesa de secret, que tens gran influència davant alguns potentats, que amb d'altres mantens una correspondència continuada, etc. Quan no et vegin, escriu cartes a aquests potentats: les signaràs i les ensenyaràs amb gran secret. Crema-les tot seguit. Inventaràs respostes i en faràs esment com si no tinguessin cap importància". Si substitueixen cartes per mails, ja veuen que la cosa no variaria gaire. En el cas dels "xerraires impenitents", ni tan sols cal substituir res: no han canviat des del segle XVII. Abans col·laboraven sense saber-ho amb els poderosos de l'època provant d'obtenir-ne algunes escorrialles, mentre que ara ho fan de franc a les xarxes socials. I ben contents.