Màscares blanques
«Quan ha estat gran, Amèrica?»
Brooke Williams, neboda de George Floyd
Una llei catalana de lloguer a punt de ser suspesa constitucionalment per, paradoxalment, poder garantir que es continua vulnerant el constitucional i universal dret a l’habitatge –qui vol fer res, cerca un estri; qui no, una excusa, diu un proverbi àrab–. Ahir, de matinada als carrers de Barcelona, un altre recompte del miler de persones que dormen al ras. Avui, una protesta contra els maltractaments al CIE de la Zona Franca, en la jornada internacional pel tancament dels centres d’internament, que el Parlament va exigir clausurar d’una vegada per totes –i que aquesta setmana hem vist, cos a terra emmanillat tres hores, obrint el Telenotícies–. Expulsions en calent del govern més progressista de la història, que va prometre erradicar-les. I murs més alts del ministre que va prometre fer-los baixar.
Dijous vinent, diada internacional de les persones refugiades. Volem acollir, deien els carrers –ho hem fet? Com? Quant?–. I al país que vol decidir-ho tot, 900.000 ciutadans i ciutadanes que ja no ho foren el 14 de febrer –perquè tenen suspès, de iure i de facto, el dret a vot–. I un informe d’ECAS que aixeca acta de la racista realitat: ser migrant multiplica per tres el risc d’exclusió social. En la crònica inacabable d’una violència ininterrompuda, d’una discriminació estructural, un vaixell d’Open Arms retingut en un port italià. Ni rescaten ni deixen rescatar, mentre 39.327 morts a la deriva confirmen la Mediterrània, des de 1993, com a fossa comuna de la nostra indiferència.
"Negro de mierda" etzibat per un funcionari públic –agent policial de les ARRO– que encara està en actiu, i contra qui no consta cap mesura cautelar; què més cal perquè alguna vegada passi alguna cosa que no sigui res? Un altre checkpoint al Raval –frontera arbitrària, artificial i invisible– que atura pel color de la pell. El buit legal de ser menor migrant i complir 18 anys –i que t’exigeixin arqueologia per tirar endavant: un contracte anual de 40 hores setmanals–. I segregació escolar, com recordaven, abans-d’ahir a Salt, l’Espai Antiracista, l’AFA de l’Escola La Farga i la plataforma Salt Educa: de torna, resulta que els han multat per una protesta prèvia. I la metàfora global, racisme no és res més que l’ordre jeràrquic dels privilegis, que exposa que el turisme ja es prepara per a les vacances mentre s’alcen tots els murs contra el sud global. O les vigències colonials lacerants, com l’acord de pesca UE-Senegal o l’armament espanyol, setè exportador mundial i amb complicitat criminal en guerres obertes com la del Iemen. I, esclar, tots els George Floyd del món.
I encara el Quart Món a casa nostra, en les més de cent naus buides fetes refugi. Precarietat a la intempèrie i cartografia demolidora del binomi racisme i desigualtat als Països Catalans. I, metàfora final, la vergonya d’un president d’una comissió al Congrés, com si els taquígrafs de la realitat es poguessin guixar, demanant que s’esborri l’expressió "racisme institucional" de les actes de la sessió. Què en diria Candel, de tot plegat, en el reclam permanent i actualitzat d’un sol poble? Perquè en una societat com la catalana, on el fet migratori és estructural, orgullosa de saber-se plural i diversa, cada cop que renunciem a compartir la llengua pròpia per raó d’origen encara l’afeblim més i també renunciem a construir futur entre iguals.
El racisme és tan quotidià que s’escola en cada gest, com a mecanisme de segregació social i degradació col·lectiva. Dues experiències properes, viscudes des d'iniciatives de transformació social i reconstrucció comunitària a les quals donem suport des del projecte Lliures –impulsat per Òmnium, ECAS i Coop57–, ens ho han posat als morros. Com una bufetada. Mujeres Migrantes Diversas i la cooperativa Top Manta han patit racisme immobiliari quotidià: aquell que et garanteix un lloguer i un contracte digitalment, fins que et veuen analògicament amb mirada estigmàtica del racisme. Aquí, ara, avui. Les primeres han aconseguit, rere moltes dificultats i tres negatives, un contracte d’un any. Els segons han estat finalment acollits a l’espai cooperatiu de Can Batlló. Un altre cop, el que no fan els estats ho habiliten les societats. És el que podem fer. I seguirem fent. A cada negativa, una afirmació col·lectiva.
L’antònim de qualsevol racisme es diu igualtat i la clau de volta pendent, drets civils i drets socials: tots els drets per a totes les persones. Com si fos ahir, Angela Davis escrivia el 1974 que "no tenim altra alternativa que oferir les nostres vides, el nostre cos, la nostra intel·ligència, la nostra voluntat, a la causa dels oprimits". Al llibre Per combatre aquesta època, Rob Riemen narra la paràbola mitològica del fracàs col·lectiu més actual. Ho fa en el cos de la princesa Europa, que, exiliada i fugint de la guerra, arriba als Alps suïssos. Allà, per poder ser i poder estar-s’hi, li demanen primer papers –i no en té–, i com a moderna alternativa substitutòria, diners. Però tampoc en disposa. Retaule del XXI. I, malgrat tot, en cada rescat s’escola sempre aquella veu coral que crida Boza, boza –que significa "renéixer"– i que ens recorda que el desànim ni és africà ni és cap lloc de futur.
Invisible o brutal, subtil o directe, el racisme reiterat –sistèmic, monòton, repetit– esquerda, exclou, deteriora i deshumanitza. Diu molt de qui el pateix, però encara diu més de qui l’imposa. I no deixa respirar. Per això la lluita antiracista, aquí i arreu, és des de fa massa una lluita compartida on es disputa present i futur. I, de passada, obliga a repassar el passat i repensar qui traça fronteres i alça murs. Per contra, el ferrocarril subterrani, sí, va existir, existeix encara i l’hem de seguir construint: una xarxa quotidiana, civil i social, horitzontal i solidària, que autotutela drets, erradica vergonyes i obre camins. En això seguirem entestats: en dinàmiques socials que ens facin reconèixer-nos com a lliures entre iguals. Mentrestant, comunitat en resistència i agenda antiracista des de baix, les dones migrants de Mujeres Diversas van construint la Casa Feminista Autogestionada i, mentrestant, la cooperativa Top Manta llança les seves vambes Ande Dem. En wòlof, "caminar junts". I és tot just això. I tot just així. Perquè cada vida importa. I cada persona compta.
Teresa Crespo (ECAS), Jordi Cuixart (Òmnium Cultural) i David Fernàndez (Coop57), en nom del projecte Lliures
