Maneres de perdre

El referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser moltes coses, però si una no va ser, és un referèndum vàlid, com va tornar a afirmar Carles Puigdemont aquest mateix dissabte. No és un referèndum vàlid per diversos motius, el principal dels quals és que no va ser reconegut per ningú: ni per l’estat espanyol, cosa que era previsible, ni per la comunitat internacional, cosa que s’esperava que passés. Però no va passar. Això, Puigdemont ho sap molt bé, i per tant sap que, quan diu que “no cal tornar a votar”, es limita a tornar a dir allò que la seva audiència vol sentir, amb independència que això suposi tornar a aixecar una expectativa falsa.

El referèndum de l’1-O sí que va ser una conquesta dels moviments civils democràtics catalans (allà hi va confluir i hi va aportar tothom, fins a fer possible aquella mobilització impressionant) i una expressió rotunda de la voluntat d’autodeterminació d’una part de la societat catalana, amb un resultat que va indicar que aquesta voluntat era ben clarament majoritària. Ho va indicar però no s’ha pogut confirmar, perquè l’estat espanyol se’n guardarà prou d’acordar un referèndum que sap que pot perdre. L’any 2014, el primer ministre britànic David Cameron va tenir el coratge, l’astúcia o la insensatesa –segons qui en parli– d’acordar un referèndum d’independència amb Escòcia que van acabar guanyant els unionistes (falta veure què es farà ara amb el segon referèndum, anunciat pel govern escocès per d’aquí un any), un precedent que l’independentisme català ha invocat manta vegades, però que a Espanya és del tot improbable que sigui imitat. Per tant, l’independentisme pot seguir dient que la majoria dels catalans volen marxar d’Espanya basant-se en el resultat de l’1-O, i els espanyolistes poden continuar insistint que el que volen els catalans és quedar-se, basant-se en els sondejos del CIS i del CEO i en els resultats electorals. Les dues bandes poden seguir especulant sobre la voluntat democràtica dels catalans, mentre aquesta voluntat no sigui expressada, precisament, en un referèndum vàlid.

Parlant de resultats electorals, allò que espera l’espanyolisme és que l’independentisme perdi la majoria actual a Catalunya i torni a sumar percentatges per davall del 50%, cosa en la qual sembla que treballin els líders i els partits independentistes, així com una elit diguem-ne intel·lectual que s’ho passa d’allò més bé donant lliçons sobre coses que desconeix, com el coratge o la coherència. El Govern fa dies i setmanes que agonitza, si no està definitivament trencat quan llegiu això. El resultat és que aquella ciutadania que es manifestava a les Diades, o que va votar i va defensar les urnes l’1-O, sense mirar què votava el del costat, ara sí que ho mira. I no només ho mira, sinó que, segons què voti el del costat, el xiula o l’insulta. Aquesta actitud i la decisió conscient de seguir prometent (no només Puigdemont: també es fa des de Junts, i des d’ERC, i des de l’ANC) coses que se sap que no passaran són, tan sols, maneres de perdre. Però vaja, tot entreté.