Hauria estat una història roïna i vulgar, d’una banalitat descoratjadora, si no fos que havia deixat ferides obertes al cor de na Júlia i finalment va assecar el de n’Elvira.
La passió que va incendiar la seva vida i la de na Júlia fou d’una aital naturalesa que era menester acudir a la formació de l’univers i a les seves convulsions quan sentien la necessitat de cercar impossibles punts de comparació. Ni la literatura, ni l’art, ni el teatre, amb totes les seves manifestacions de goig esclatant o amb les seves erupcions tràgiques més devastadores, no havien creat uns materials en els quals poguessis reflectir-se. Els seus cors havien transformat la fuita del temps en una via d’accés a alguna forma d’eternitat. Eren, ho sabien, immortals, com el blau del cel o la remor de la mar.
Hi havia un altre món –la gent en deia realitat– que a penes fregaven adesiara, quan el futur els recordava els requisits per accedir-hi. No hi ha obstacle que tanta passió pugui destruir, es deien, primer amb eufòria, més endavant amb un aire de súplica –necessitaven mantenir intacta la fe. No havien comptat amb el pes de la realitat ni amb la feblesa humana, i quan un i l’altra es resquitllaren, ell es va acollir a la seguretat amb què un matrimoni de càlcul podia encobeir-lo. Es va casar amb n’Elvira, esdevingué un home de profit. N’Elvira, però, no tardà a reconèixer que el seu marit li eixugaria sense pressa i sense pausa tot l’amor que el seu cor podia generar.
Ell no va tornar a saber res de na Júlia. Ni un encontre per atzar, ni un record fugisser. Ara, passats els anys, se sent ben sol en aquest món –n’Elvira és morta, hi ha greuges amb els fills–, sol, d’una solitud que li pesa a les anques, li alenteix el pas i els pensaments. Surt cada dia una estoneta a la cerca d’algun alè de vida –la vida és a fora. Avui, amb la mirada perduda en el balanceig de les barques, se li han glaçat els ossos i ha tingut la sensació que una mà freda li passava pel clatell. Qui és, ha preguntat, perquè ha percebut una presència estranya al seu món, però des de dins ell li ha respost na Júlia, som jo, he tornat i estaré amb tu fins que desitgis ser mort. Ja m’ho estimaria més, ha cregut que responia ell. No, li ha dit el record de na Júlia, et queda un llarg camí per patir-me.